Les bicicletes i el civisme

0
GRUPO_CICLOTURISMO.JPG

Arriba un lector a la redacció de La Veu, i tot emprenyat, em diu que no pot més i treu del bec una agra protesta sobre alguns ciclistes urbans, que passegen com volen i fan el que volen, quan volen, amb total impunitat, davant de tothom. M’explica que en més d’una ocasió, al bell mig del passeig Verdaguer, dones grans han acabat caient a terra desestabilitzades per alguns d’aquests brètols que, increpats després per algun ciutadà, responen bordant, insultant i perdent el respecte… Són joves, la majoria, molts d’ells ni tan sols poden escoltar res, perquè duen auriculars a les orelles. El lector, molest, es pregunta com pot ser possible que no utilitzin el carril-bici que algú va coŀlocar un dia en un dels laterals del passeig, ni tampoc entén com ningú no pot denunciar-los, a aquests vàndals de l’asfalt, perquè les bicis d’avui dia no tenen matrícula. No són les ciutats les úniques perjudicades per aquest perillós estil d’anar per la vida, que alguns utilitzen. Malauradament, no exagero si us dic que fa anys que no veig un ciclista respectant un semàfor, especialment a les carreteres que travessen els municipis. Em sap greu, però ni un. Ni un. I n’he vist a centenars, perquè visc fora de la ciutat i em desplaço força per carreteres de la comarca. Quan t’atanses a ells, i els recrimines la seva acció, els dius que quin exemple donen als nens als qui els pares diem, temerosos, que respectin els semàfors, t’engeguen a dida. A pastar fang. Els importen un rave, els teus fills. Els importa un rave tot. Només valen ells, i la carretera és seva, que per això la paguen…. I val més que no acabin al terra per topar amb mi, perquè qui tindré problemes seré jo. I es queden tan amples, desitjant arribar al proper senyal per fer el que els doni la gana. Ignoren que una bici és un vehicle, sí, sense motor, però un vehicle. I els vehicles que són a la carretera, han de respectar els senyals. Com tothom. Però ells no. Alguns porten mallots de clubs esportius… Segur que són “deixats”… És impossible que un club ciclista defensi aquesta actitud. Avui dia, la majoria de ciclistes “de diumenge” ja no són el que eren. Fan molt mal a un esport popular, i que no fa gaire, era tot un exemple de civisme i de companyonia. Destrossen la imatge d’un col.lectiu que ha vist de prop la desgràcia -molts han perdut la vida per conductors suïcides- i els primers en no respectar els molts companys que hi han deixat la vida, són ells. Són el càncer del ciclisme, i diria que ja és una metàstasi. Un desastre absolut. Em consta que hi ha molts ciclistes que no són així, i es mereixen el meu respecte, però ja he comptat massa casos per pensar que són la majoria. Les lliçons dels veterans, que tan útils eren abans per a molts, no han tingut la resposta que s’esperava. Una llàstima. Escric aquest article amb dolor. Recordo el mal tràngol que vaig passar, com a periodista, en un judici per la mort d’un ciclista igualadí, a qui coneixia personalment des de petit, a la carretera de Sta. Coloma. Un conductor borratxo se li va tirar a sobre, i va fugir, covard, acció que el va condemnar per sempre a ser un assassí. Afortunadament, la justícia, tard, va reaccionar, però d’aquell bon jan ja només queda el bon record i algunes flors en una cuneta de la carretera… Ell no tornarà mai més. Ell, i tants com ell, eren dels que no es passaven els semàfors. Era dels que gaudia i feia gaudir el ciclisme. Només per tenir-li un respecte, aquests cancerosos del ciclisme actual haurien de donar exemple. I els que queden que encara respecten l’entorn, que n’hi ha, sigueu valents: l’única manera de curar la gangrena és atacant-la.