L’entrevista: “Per aconseguir la pau cal la voluntat del poble”

33

Les tres són joves africanes que han estat a Igualada com a estudiants del Curs Internacional per la Pau. Convidades pel Rotary Club de la ciutat amb la col·laboració de la delegació local de la Unesco, dues noies del llunyà país de Togo, una Advocada i una graduada en Relacions Internacionals, i una marroquina, Enginyera Química, ens expliquen com es veu un dels grans problemes del segle XXI des d’un continent que busca la seva oportunitat.

Com heu vist la nostra ciutat? Coneixíeu Catalunya, des dels vostres països? Quina experiència n’heu tret?

És una ciutat agradable, molt acollidora. Estem molt contentes de poder estar aquí. Sí que es coneix Catalunya des d’allà, és clar que sí, hem vist coses d’aquí a la televisió. És una experiència interessant per conèixer una cultura molt diferent a la nostra. També, naturalment, tot el que hem après en el curs, que ha estat molt intens. També hem pogut veure i conèixer llocs molt bonics del país.

Havíeu assistit abans a un curs sobre la pau? Quina conclusió en teniu?

No, és la primera vegada en alguns casos. Crec que el millor seria que no fos necessari cap curs sobre la pau, en un futur. Això voldria dir que existeix a tot arreu. Espero que es pugui aplicar a tot el món, el que s’ha dit aquests dies a Igualada. Aquesta formació ens servirà molt d’ara en endavant. Una de nosaltres ja ha estudiat Relacions Internacionals, i poder venir a Europa en un curs així és realment molt interessant i profitós, perquè t’ajuda de manera complementària a aprofundir en el que ja sabies, i, tant com sigui possible, poder les després aplicar en els nostres països.

Estudiar camins per la pau amb la presència d’alumnes de països i cultures tan diferents deu ser molt especial, i complicat de comprendre, potser? 

És que també es tracta de comprendre les cultures i els conflictes d’altres regions del món. Això és una de les claus de l’èxit del curs, també per a nosaltres. És veritat que el món és molt gran, però avui tots sabem que la globalitat és un concepte que ja tenim assumit. És essencial que quan fas un curs així tots els que hi assistim siguem empàtics, que vulguem saber i entendre què passa en el país de l’altre.

No és el mateix Togo que el Marroc, malgrat ser dos països africans. Segur que en el cas de Togo tot plegat és més complicat. Quin és el problema i què manca per assolir la democràcia?

La voluntat. I no pas dels polítics, o del poder econòmic, sinó de tota la població. De fet, Togo ja té estructures democràtiques, i és així, però una altra cosa és a l’hora d’aplicar-les. Aquí hi ha molt camí encara per a recórrer. Nosaltres vàrem aconseguir la independència de França l’any 1960, i després, al llarg dels anys, es van produir molts assassinats i situacions molt conflictives, amb diversos presidents del país. La democràcia és molt fràgil, avui per avui.

Quin creieu que ha de ser, el paper d’Europa, davant les regions en conflicte del món? Únicament un grup de països que donen diners solidàriament, i prou? N’hi ha prou amb el sistema de les ONG’s? Caldria potser començar per conèixer millor als qui ho passen malament, però des de l’origen? 

Sí, és clar que la solidaritat dels europeus és bona, però no a tots els països es rep de la mateixa manera. Els governs dels països en conflicte tenen una situació particular, i no sempre les ajudes es gestionen com es voldria. Diria que la solidaritat hauria d’existir sobretot per a aquells indrets on hi ha una bona estructura política, amb diferents partits polítics i ideologies. És una qüestió també de la mentalitat, això. Vull dir que la població del país de destí ha d’entendre què significa la solidaritat, i que ha de servir per a un objectiu concret, positiu. No es tracta de donar per donar.

També seria important que la població jove pogués estudiar sense problemes, tenir una formació per poder sortir de la pobresa. És possible això, avui, als vostres països?

No. És difícil. A Togo, per exemple, una part molt important de la generació actual de joves hi ha un moment que perd la motivació per continuar estudiant, per temes tradicionals, perquè cal treballar a casa. En una família, el germà gran deixa l’escola o l’institut i torna a casa per ajudar. De quina manera podem aconseguir que els germans més petits no ho facin, això, i continuïn estudiant? Al Marroc no us penseu que hi hagi gaire diferències.

Heu aconseguit venir amb l’ajuda de Rotary Club i les gestions de la Unesco. 

N’estem molt agraïdes. Ha estat una bona iniciativa. Creiem que la joventut de tots els països necessita una formació com aquesta. Afortunadament, la generació actual té molt més clar quin ha de ser la seva actitud per aconseguir la pau, tot i que és molt difícil. Ens agradaria poder tornar algun dia a Igualada, i tant que sí. Volem donar les gràcies a tot la gent que ens ha cuidat aquí, sabem que ha estat un esforç important i ens n’emportem un gran record.

Jordi Puiggròs | @jordipuiggros67