Legalitat i justícia
L

22 de novembre de 2012

20100923_184338_justicia1.jpg Hi ha qui s’empara en la legalitat per evitar els canvis. Ho feien els ciutadans romans que no volien l’alliberament dels esclaus. Però tot es pot modificar quan la ciutadania ho vol. I és que la llei no deixa de ser una norma de convivència que s’adapta a les circumstancies del moment. La força popular, quan demana verdadera justícia, aconsegueix deixar sense efecte sentències fetes als tribunals seguint la llei. En Dret, hi ha dues grans corrents pel que fa a l’ordenament i procediments. La llatina, que intenta interpretar l’articulat i la saxona on la lletra només és una guia per impartir justícia. En la primera, la seguretat formal està pel damunt de tot. La Constitució costa de modificar. Té uns mecanismes molt estrictes i sovint és una norma sacralitzada, quasi com les taules d’inspiració divina. La segona es fonamenta en uns principis morals i ètics. Qualsevol jutge pot iniciar un procés d’esmena constitucional, si durant un judici en veu la necessitat. Per això no els cal tenir cap tribunal específic i el Tribunal Suprem és el darrer esglaó que vetlla per la pulcritud del procediment i que les sentències siguin justes d’acord amb els valors que la societat ha assumit. És la diferència entre aplicar la llei o ser just. Ser just vol dir basar-se en l’equitat i en el bé moral. Per això els anglosaxons utilitzen jurats populars, els processos solen ser simples i desenvolupats amb celeritat. I l’acusat sempre és innocent, si no es demostra el contrari. Contrasta amb el dret processal del sistema romanista, ple de formalismes i trampes, que allarga la instrucció durant anys i on sovint hi ha un judici popular paral·lel sense cap garantia processal (a través de la premsa). I quan arriba el de debò, el veredicte el dicten jutges professionals. En altres àmbits de la societat hi ha també diferències conceptuals del que és just o no. Per exemple en el debat polític. I ha llocs on no es defensen les creences personals, sinó els dictats dels partits. Mentre en altres els polítics han de defensar el territori que els vota perquè saben que si els fallen no tornaran a ser elegits. O temes tan punyents com els que va protagonitzar Victòria Kent en els debats parlamentaris del 1932. Ella va preferir ser injusta amb les dones per interès partidista. Passats els anys es pot valorar el seu discurs i la seva desubicació. “Lo dice una mujer que, en el momento crítico de decirlo, renuncia a un ideal.(…) Lo pido porque no es que con ello merme en lo más mínimo la capacidad de la mujer; no, Sres. Diputados, no es cuestión de capacidad; es cuestión de oportunidad para la República”. Plegar-se als interessos de l’estat, del poder – quan s’anteposen als de l’equitat i l’ètica – porta sempre al desastre. El mateix que emparar-se en l’obediència per executar ordres injustes, com ho feien els guàrdies que cuidaven el camp de concentració d’Auswicht. O els que interpreten les normes de manera arbitrària, només per tenir un càrrec o portar un uniforme. O la gent que no s’escandalitza quan s’afavoreixen els amics i s’alegren quan la llei s’aplica amb rigor als enemics. Per això cal estar alerta quan es parla de l’estat de dret i es perpetuen situacions de privilegi. I molt més quan és una nació que sotmet a una altra. O una persona s’aprofita descaradament del proïsme, perquè això viola els drets universals i els principis més arrelats de la Humanitat. O presentar com nacionalismes estúpids aquells que defensen els seu drets, només perquè són petits o no tenir un exercit poderós. Cal mesurar la grandesa dels pobles pels seus acompliments i no per les actuacions emprades pels seus dirigents al llarg de la història. Si es repassen els textos descobrirem que normalment tota la legalitat d’avui neix dels incompliments, robatoris, guerres, traïcions i les misèries del passat. Però uns volen les lleis vigents per conservar els seus privilegis i conquestes. Altres reclamen justícia. Una paraula que no té el mateix significat en boca d’uns o altres. I cal lluitar per fer possible la que és verdadera. Pere Escolà

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta