Un any després de l’empresonament del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, el llaç groc s’ha convertit en tot un símbol per reclamar-ne la llibertat i la de la resta de catalans empresonats. L’elecció del color groc i del llaç es va gestar l’endemà de la detenció dels líders de les entitats sobiranistes. L’ANC estava reunida per organitzar la manifestació de les espelmes de rebuig a l’empresonament i els responsables van acordar que s’havia d’escollir un símbol de protesta per demanar-ne l’alliberament.
La tria d’aquest color i d’aquest objecte obeeix a raons simbòliques. El 1704, durant la Guerra de Successió, Felip V va prohibir-lo. La raó és que en aquella època els partidaris de la casa del rei Borbó tenien el color blau com a representatiu de la casa reial i els Àustria, els seus antagonistes, lluïen llaços grocs als barrets. Un cop es van prohibir, Felip V va arribar a afusellar desenes de catalans per aquell símbol. A Catalunya també es va fer servir en la Diada del 1934 per reclamar la llibertat dels presos nacionalistes i el 2014 abans de la consulta del 9-N.
Ara, i no ens és pas nou, una resolució judicial obliga a retirar els llaços dels edificis públics -que no els privats- en considerar que els llaços grocs són un símbol partidista. Els símbols aglutinen els relats històrics i els discursos polítics, els popularitzen. Però no deixen de ser el reflex d’una voluntat popular, ni que sigui de la meitat del país, o de molta més gent. És una expressió clara i contundent del poble, i des del poble. A les esferes dels poders de l’Estat, continuen mirant el dit quan se’ls assenyala la Lluna.
Que continuïn mirant, que de colors n’hi ha fins a l’infinit i, si cal, els farem servir tots. Fins que es faci justícia per un empresonament desproporcionat i producte del càstig i l’escarment, més propi dels temps medievals que de l’Europa del segle XXI.
