L’editorial: La Vella Política de sempre

95

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha anunciat una mobilització contra l’acord de la formació independentista Junts per Catalunya amb el PSC per a governar els propers 4 anys el Consell Comarcal de l’Anoia. Certament, l’anunci de l’esmentat acord no ha estat una sorpresa, doncs ja es veia venir de fa dies donat el trencament total de relacions entre els dos grans partits independentistes a l’Anoia. La raó de fons, la situació produïda després de les eleccions municipals, en la qual a Junts per Catalunya no han agradat gens les actituds dels representants polítics d’ERC a Igualada i la Pobla de Claramunt. En el primer cas, van esgotar fins al darrer moment les possibilitats d’establir un govern d’ERC i CUP amb el suport extern del PSC, sense èxit, i, en el segon, ERC va optar per a forçar un canvi en favor d’un partit independent que es va quedar a 30 vots de superar Junts, i acabar així amb 36 anys de majories absolutes convergents.

La situació va esdevenir una traïció per a Junts, que va forçar, amb el seu vot, que el PSC continués governant a Vilanova del Camí. Es dóna el cas que a la candidatura vilanovina de Junts hi havia persones denunciades per l’alcaldessa socialista per haver enganxat cartells en favor de l’1-O a la via pública… La rocambolesca situació ha acabat amb un pacte Junts+PSC al Consell quan ERC va ser clarament, i per primera vegada, la força guanyadora a la comarca.

No és d’estranyar, doncs, que els col·lectius independentistes hagin passat de la decepció a la indignació. Els jocs de cadires, les sempre presents “menjadores”, els intercanvis de “cromos” i altres exemples de la vella política continuen vius com el primer dia. Una situació inexplicable i de vergonya aliena en una comarca que presumeix de tenir dues conselleres al govern de la Generalitat, una diputada a Madrid, i un recent president de la Diputació.

Més enllà dels lògics i legítims raonaments de cada força política, no té sentit que una institució que representa gairebé 120.000 persones hagi de ser moneda de canvi de problemes en municipis de 10.000 o, pitjor encara, 2.000 habitants. A menys que la raó de fons sigui una altra. I això ja no seria una vergonya. Seria un perill.