L’atur no té aturador

L

En les últimes dècades s’han produït grans canvis tant en l’ocupació com en la forma de treballar. La “deslocalització”, derivada de la globalització de l’economia, ha permès produir quasi qualsevol cosa en qualsevol indret del món. Així els salaris han quedat limitats només per la rapidesa en accedir als mercats. Si es podia predir el consum d’un producte manufacturat es cercava d’immediat una font cada vegada més econòmica per produir-lo. I la fabricació s’anava allunyant més i més, a la cerca de costos laborals cada vegada més baixos. Deixant atur d’on marxaven. Ja no calia preocupar-se més pels acomiadaments, ni tampoc per les càrregues de les avantatges socials aconseguides per les lluites sindicals dels dos darrers segles. Les empreses s’han acostumat a oferir preus més econòmics per arribar a sectors de consumidors cada cop més amples. Ho fan eliminant llocs de treball en les seves factories, que subcontracten a empreses creades en nacions exòtiques. A vegades s’han valorat positivament aquestes accions, perquè permetien generar riquesa en llocs d’extrema misèria. Algunes nacions, com la Xina, s’han convertit en immenses “fàbriques del món”. Així milions de persones passen de guanyar dos-cents dòlars a l’any a poder fer-ho cada mes. Però no tot és tan simple. Les condicions laborals d’aquests indrets no són precisament per enorgullir les persones. Però un màxim dirigent xinés va explicar-ho dient que tan fa el color del gat si sap caçar ratolins. I els dirigents d’aquests països en saben i el grans capitals mundials també. No s’han estat d’utilitzar la lliure circulació de mercaderies i diners per crear estructures que no deixen d’acaparar capitals, per consolidar aquest model econòmic. A més, les màquines, cada vegada més automatitzades i gestionades per control numèric, han anat substituint a occident la mà d’obra tradicional en la majoria de processos industrials. També en l’agricultura, la mineria i els serveis. Els autòmats i enginys robotitzats són els que ara fan la majoria de les funcions de control i regulació. Els codis de barres o gràfics han permès simplificar i optimitzar els procediments, agilitzant les ordres i permetent el control de manera precisa i sense errades. Durant segles la majoria dels ciutadans han viscut en espais restringits, tant territorialment com intel·lectualment. Ara, gràcies a la informació i els avenços tecnològics, han proliferat el que podríem dir “ciutadans del món”. Els que volten i no viuen on van néixer. Els que donen forma i contingut a la feina, sigui on sigui. Els que “viuen més temps” (en menys d’un segle, l’esperança de vida ha augmentat de 50 a 80 anys). La jubilació ha obert un llarg període amb una qualitat de vida acceptable. És necessita una atenció mèdica més continuada i tractaments per malalties cròniques, però els jubilats o l’estat ho “poden pagar”. Volen envellir gaudint “del que han guanyat” en el lloc que han triat, encara que no sigui on han cotitzat. Però sense treballadors actius el sistema és insostenible. Per això ens hem de preguntar, què estan pensant els polítics quan parlen de “creixement” i “creació d’ocupació”? No hi ha actuacions que permetin albirar com esperen crear nous llocs de treball. De moment només escoltem paraules i més paraules, quan la majoria vol una feina digna. Esperen que les grans corporacions, o les administracions, facin els llocs de treball, perquè diuen que aquestes són les que paguen sous més alts. Les petites, més properes i nombroses, davant de la dificultat que tenen en guanyar els diners amb que han de pagar els salaris, sempre acaben mirant-se les contractacions i retribucions amb prevenció i cautela. Cal que algú aclareixi quins han de ser els plans de futur. De quina classe de treball ens parlen. Què pensen fer de les persones a qui es vol retardar l’edat de jubilació, en un país on hi ha ja sis milions d’aturats. No són sols “estadístiques”, o de fer cas del mandat de tecnòcrates que són de lluny. Es tracta de donar feina als treballadors d’ací. De tornar a il·lusionar a quasi dos milions de famílies que tenen tots els seus membres cercant feina. I de creure de nou que tothom pot tenir una vida digna. Pere Prat