L’Assemblea Nacional Catalana. El repte de la unitat – Josep Castelltort

47

El dissabte, 9 de maig, han estat les eleccions als secretariats local, comarcal i nacional. Una actitud elemental de prudència demana conservar els valors que ha representat fins ara l’ANC: la mobilització social transversal en favor del dret a decidir i la independència.
En canvi, és més difícil parlar del que no ha funcionat i que caldria enfocar diferent o de manera més completa en la propera etapa: el problema és establir com es pot influir en els partits independentistes.
Podríem dir que l’estratègia seguida fins ara ha funcionat més bé de cara als partits contraris al dret a decidir i a la independència que de cara als favorables. S’ha aconseguit crear unes situacions i uns estats d’opinió que han obligat els partits a definir-se, i una part cada vegada més gran ho ha anat fent a favor de l’estat propi.
Però, en canvi, els partits independentistes han tingut permanentment la temptació de voler-se repartir la pell de l’ós abans de caçar-lo. Donant per fet l’èxit del procés o prescindint del risc de fracàs, perden contínuament de vista la imprescindible unitat d’acció. Tots els mitjans de comunicació ho troben molt respectable, però els que hi treballem moltes hores no li ho trobem tant. La temptació permanent és entrar a jutjar si és més culpa de l’un, de l’altre o del de més enllà. No és que no n’hi hagi de culpes, tots en veiem, però és evident que ara “no toca”. Quan es té l’enemic davant, aquest debat és suïcida. L’enemic no mata, però engega plets, fa lleis, fomenta partits nous, maneja mitjans de comunicació, … A aquestes alçades es pot dir que l’estat ja ha perdut les formes democràtiques.
La capacitat de l’ANC per aconseguir consensos i acords dels partits favorables ha estat real, però hi ha hagut menys èxit a l’hora d’aconseguir una actuació unitària que faci aparèixer l’independentisme com un bloc cohesionat. A un termini llarg, el treball de l’ANC dóna resultat en la mesura que es fa palès que té la gran majoria de la societat civil a darrere, i els partits hi han d’ajustar l’estratègia. Però a curt termini apareixen moltes distorsions.
L’objectiu evident de la propera etapa és captar més suports entre els sectors més indefinits, però un altre repte d’aquesta mateixa etapa de l’ANC és incorporar els partits independentistes i els trossos independentistes de partits “ambigus” a una imprescindible estratègia d’unitat.
Aquesta unitat que doni confiança als electors el proper 27S i doni, també, una imatge de solvència a nivell internacional és imprescindible. Com fer-ho?
Josep Castelltort – ANC