Sembla mentida que després de cinc anys de manifestacions per la Diada, les coses segueixin on són. Als catalans ens salva la tossuderia i omplirem els carrers tantes vegades com faci falta, però tot té un límit. És evident que el govern de l’estat no té la més mínima voluntat de moure un dit per arribar a una solució pactada. Segueixen la política de l’estruç i la sortida de prop d’un milió de persones al carrer no ha merescut cap comentari per part del govern.
Cada any tornem a casa satisfets per l’èxit de la Diada i amb l’esperança que alguna cosa es mourà i pensem que potser aquesta serà l’última vegada que sortim a reivindicar un dret. Però l’endemà tot segueix igual, apart dels comentaris de premsa o les tertúlies de la televisió. En termes reals, políticament no hem avançat, encara que sí que ho hem fet en la presa de consciència de la necessitat de decidir el nostre futur i administrar els nostres recursos.
Som allà on érem i així podem restar pels segles dels segles si ningú no mou fitxa. El govern de Madrid –hi hagi el que hi hagi– no permetrà mai que els catalans exercim el dret a l’autodeterminació. Per tant, si volem avançar, li toca al govern català de prendre la iniciativa. Fins ara ha volgut tenir una cura molt gran a respectar unes regles del joc que ens han estat imposades, és a dir, a complir els dictàmens del govern central. Però ja no podem continuar així perquè la situació es pot podrir. Si enguany no hi ha hagut la participació d’altres anys a les manifestacions de la Diada –malgrat que pels volts d’un milió són moltes persones– és perquè la gent comença a cansar-se. Veuen que els ciutadans compleixen, però després, quan aquesta voluntat expressada al carrer entra a les institucions, comencen els problemes. I això no fa més que debilitar el procés.
No podem continuar així. El govern de la Generalitat ha de portar les regnes del procés. Si fins ara ens sotmetien amb el fuet de les lleis i sentències del TC, ara cal posar fi a aquesta situació. No pot ser que l’estupidesa, la ignorància, la mala voluntat o les amenaces dels uns siguin motiu de paràlisi d’un procés que fins ara ha complert escrupulosament tots els requisits de democràcia, correcció i respecte. En tots aquests anys no s’ha produït un sol acte de violència en les manifestacions; han estat totalment cíviques i pacífiques. Que jo sàpiga, no s’ha trencat ni una paperera.
El govern de la Generalitat no pot seguir el mateix camí que el de Madrid. Si aquest fa oïdes sordes al clam popular dels catalans, els nostres governants han de refermar com mai la seva fidelitat al mandat del poble. I refermar vol dir anar més enllà de declaracions que s’emporta el vent o que es converteixen en paper mullat. Vol dir començar a actuar de manera lliure prescindint dels lladrucs que arribin del centre de l’estat. El compliment dels compromisos que li ha encomanat el poble és la base de la democràcia i per damunt d’això no hi ha altres lleis que hi valguin. És necessari posar en marxa de forma immediata els mecanismes de desconnexió. Diguem-ho clar: si es vol culminar el procés iniciat, cal considerar una desobediència a les lleis actuals. Quan aquestes lleis són injustes, el que cal és precisament desobeir-les. Si no hagués estat així en el passat, ens trobaríem encara sota la dictadura. Ara tampoc no podem dir que l’actitud de Madrid sigui precisament democràtica. Per tant, cal començar a prendre decisions com faria qualsevol país lliure i ser prou valent per fer front a les conseqüències. Ningú ha dit que fos un camí fàcil. No se’ns diu que estem a punt? Doncs demostrem-ho. Si l’ase no vol beure, no n’hi ha prou amb xiular, s’han d’adoptar mètodes més directes.
Josep M. Carreras
