L’arquitectura popular alsaciana, una bella herència que et transporta per una suggestiva atmosfera medieval

257

Carmel·la Planell

 

Lluny d’aquella arquitectura civil de residències palatines i mansions senyorívoles -en general, de pedra- indicadores de l’estatus social de cada propietat, i inscrites en els estils o tendències de determinades èpoques, hi ha una altra arquitectura d’inequívoques arrels populars -no adscrita a cap moda, però si a una qüestió d’estricta funcionalitat- que són les cases i edificis familiars (habitatges, tallers de treball i botigues) de temps pretèrits; d’entre les quals només han sobreviscut al pas i a les inclemències del temps aquelles que van ser construïdes amb els elements més sòlids. Efectivament, són –doncs- les cases urbanes d’entramat de fusta, formades per un conjunt de bigues, disposades en seccions en que s’acoblen les peces horitzontals amb les verticals, aquelles que conformen marcs de parets delimitades per compartiments emplenats o bé reforçats mitjançant una ferma obra de maçoneria. Independentment dels valors decoratius o estètics, la clau per a una major supervivència d’aquest tipus tan elemental de construcció és que mai no s’aixecava arran de terra sinó sobre consistents murs construïts als soterranis. La solidesa del basament i la tècnica de disposició de les fustes són les que permetien una disposició esglaonada capaç de projectar càrregues superiors sobre la planta baixa, acabant amb inclinades teulades i voladissos, de teules planes o xapats de pissarra.

Precisament és a tota la regió d’Alsàcia, i en concret a la ciutat d’Estrasburg on l’omnipresència d’aquest tipus d’estructures d’entramat de fusta, originàries de l’Edat Mitjana i amb una llarga pervivència fins ben entrat el segle XIX, et regala un captivador paisatge urbà; gràcies al fet que s’han anat implementant diversos programes de restauració, una circumstància que ha portat a aquest tipus d’habitat a ser catalogat com a patrimoni arquitectònic. I, és particularment la zona de la ciutat orientada a ponent, la més antiga i pertanyent a un primitiu recinte medieval, anomenada La Petite France, la que ocupa el primer eixample veïnal que (a partir de l’any 1100) va donar vida als populars barris gremials de pescadors, de moliners i de blanquers tot deixant les millors empremtes dels entramats fusta; avui, una esplèndida invitació a un aparador arquitectònic de suggestiva mirada.

El recorregut a través del que podria considerar-se un admirable museu a l’aire lliure d’aquesta Petite France abasta des de la zona del moll que voreja la típica Rue des Molins i el barri de Els Curtidors fins a La Rue du Bain-aux- plantes, un magnífic escorç que testimonia no només l’àmbit residencial de tantes i tantes famílies sinó la presència viva de la major activitat d’uns blanquers que, al segles XVI i XVII, van conquerir un notable reconeixement a mercès de l’empenta econòmica que va concedir a Strasbourg aquesta labor artesana, de retruc perllongada fins a principis del XIX.

Als nostres dies, en referència al llegat arquitectònic de la ciutat d’Strasbourg i per extensió de bona part de la regió d’Alsàcia, endemés d’algunes localitzacions de la Normandia i la Bretanya, aquestes construccions són un fantàstic exponent d’una singular i efectiva concepció de l’arquitectura civil i popular de l’Edat Mitjana, tan pròpia d’indrets amb fusta abundant, que apunta a ser un preuat referent per a possibles noves construccions adreçades a recuperar i certificar unes edificacions tant excepcionals com agraciades.