L’ànima del jazz va ser a Sant Magí

47

Crònica dels Amics de Sant Magí

Dissabte 10 d’agost, calor, molta calor. A Sant Magí de la Brufaganya també n’ha fet tot el dia, amb el pas de les hores, però, la situació va millorant. Però deixem de banda la calor, el Concert d’aquesta nit està sent esplèndid. El grup: GILI-ROMANÍ HOT JAZZ CATS: Ricard Gili, trompeta i veu – Oriol Romaní, clarinet – Queralt Camps, contrabaix – Xavi Hinojosa, bateria i Federico Mazzanti, piano.

Potser hi ha una paraula per resumir el que transmet aquesta música: alegria, molta alegria. I també molt de ritme que no decau en cap moment. Es tracta d’un jazz clàssic, una música i unes cançons que tots els que tenim ja uns anys hem sentit. La música de la majoria de les pel·lícules americanes de fa uns anys. Estem fent un viatge en el temps, però que a la vegada també és molt actual, perquè és una música fresca, alegre, amb un ritme que fa que el cos es vegi empès a seguir-la.

És música, com ens ha explicat l’Oriol Romaní, d’intèrprets coneguts de Chicago, de New York, de Nova Orleans, música dels anys 40, 50, 60, 70, que es ballava pels carrers de Harlem, cançons de Louis Amstrong, cantades pel Ricard Gili, que té una veu com la del famós músic, i que ja no saps si sents a un o a l’altre. Amb unes interpretacions del clarinet i la trompeta excepcionals, també les dels altres músics, amb un ritme intrèpid en molts casos, més suau en altres. Tothom vibra amb aquests ritmes, els músics i el públic que no para d’aplaudir. En la majoria de les cançons, cada músic fa el seu solo, interpretacions que fan arrencar de nou els aplaudiments. Els músics es van animant a mesura que va avançant el concert, porten el ritme dins, s’animen uns als altres, gaudeixen com ningú, riuen i veus que s’ho passen la mar de bé. I tots els que estem allà, se’ns contagia el ritme, i l’alegria que transmet tant la música com ells mateixos.

L’Oriol Romaní és qui presenta les cançons i fa una mica d’explicació de cada una. L’Oriol venia a estiuejar de petit a Sta. Coloma, li fa molta il·lusió estar avui aquí i veure l’ambient que hi ha aquesta nit, és familiar dels Tarragó, dels Carreras, dels Balcells, i dedica alguna cançó a tots ells. És una persona agradable, alegre i toca al clarinet amb una facilitat i una perfecció com pocs músics ho deuen fer.

I el Ricard Gili és l’ànima del grup, amb la seva experiència acumulada d’anys: va ser el fundador i el director del conjunt de Jazz la Locomotora Negra, que segur que molts dels que estem avui aquí vam sentir alguna vegada o altre en directe. La seva naturalitat i la seva total immersió en el ritme que sembla que surti del seu propi cos fa que el públic s’entregui amb entusiasme i amb aplaudiments tant quan canta com quan toca la trompeta.

Com l’Oriol Romaní diu fent broma: interpretem la música de molts dels autors d’aquestes ciutats americanes que hem dit, l’únic que ens manca és ser negres.

Una de les cançons que interpreten és “La petite fleur” del clarinetista i saxofonista americà Sidney Bechet, que va quedar-se a viure a França. Una cançó molt coneguda i molt dolça, molt melòdica, de ballar amb el cap repenjat. Una flor guardada al fons del cor, com a record de la infantesa, que malgrat la duresa de la vida, sempre hi pots recórrer perquè la portes dins. Al sortir, una amiga francesa que viu al nostre poble, va comentar que s’havia emocionat molt al sentir-la, quan era joveneta, la cantava sempre amb una germana seva que ja no hi és.

En acabar el concert, se’ls hi entrega un ram de boix amb una menta florida que hi ha plantada vora l’església, i que fa molta olor, sempre els rams que s’ofereixen als músics són de plantes i flors del mateix lloc on ens trobem: la serra de la Brufaganya. El públic està entregat i no para d’aplaudir, els músics se senten acollits i s’hi troben còmodes, i ens regalen dues interpretacions més, l’última: What a wonderful world que canta Louis Amstrong: una visió optimista del món. Una delícia de cançó, potser una de les cançons preferides de molts del que estem aquí, amb la trompeta i la veu ronca de Louis Amstrong i avui amb la trompeta i la veu també ronca i profunda del Ricard Gili.