Joan Margarit, arquitecte i fill de la Segarra és també un gran poeta. Utilitza les paraules tal com són. Sàvies, netes i transparents i les lliga amb la serenor dels anys. Reflexions punyents marcades per la mort de sa filla Joana. “Graduaràs la llum i tu seràs a l’ombra… Si ho fas amb cura podràs aconseguir de formar part de la penombra… Obriràs les finestres perquè la cambra s’ompli de la música que fa la llum en colpejar el silenci”. Recordar l’essència humana i viure d’acord amb ella. No es preocupa del final inexorable. La mort és el resultat inevitable de l’ordre de les existències naturals. Res es destrueix. Només es transforma. La mort sempre es mira des de la vida. I no en sabem res. D’ací la por. La mort és la gran desconeguda. La darrera experiència de la vida. I cadascú hi dóna la seva resposta.
Alguns es pregunten per la raó de l’existència. Schopenhauer deia que era la voluntat de viure. Nietzsche, que la voluntat de poder. La majoria de religions que és el camí obligat per gaudir d’una vida eterna. De la necessitat de guanyar-se un cel que no tothom veu igual. El grec Soló, discutia ja a l’antiguitat que el compliment de les lleis equivalgués a fer el bé. Deia que les regles són com les teranyines. Els animals petits i prims hi queden atrapats, però els grans i forts les trenquen i se’n van. Una discriminació entre els elegits i la resta. Però la mort ens iguala a tots. Malgrat les pors esdevé inexorable. Tard o d’hora arriba a tothom. Encara que no agradi. Per poderós que se sigui.
I el poeta ens deia que les paraules sempre recordaran la mar mentre hi hagi memòria. “Res mai no oscarà el fil d’aquest silenci i arreu trobaràs l’illa si llampurna, claror de nit d’estiu ens els teus ulls. No oblidis que on tu vagis trobaràs un port en una mar on tot fa cap. I que hi ha unes drassanes on fa temps es basteix un vaixell amb el teu nom. Onsevulga que sigui el port on moris en altre mar, recorda’t d’aquest mar”.
El present és esmunyedís. Alguns diuen que és un fil continu. Només tenim el moment. La resta és passat. Ens adrecem vers la foscor. Podem obrir els finestrons o encendre una llum, encara que sigui amagada. És la claror de cadascú. I convivim entre clarors i ombres. Val la pena viure en plenitud cada instant. Sense pors ni angoixes. Fent el camí que ens toqui. Amb l’alegria que dóna l’oportunitat de seguir fent via. Perquè cada dia surt el sol, i sabem que un matí no ho veurem. Com diu en Margarit, la mort només es veu des la vida.
