La trituradora catalana

48

Bernat Roca

 

Recordo la manifestació contra la sentència de l’Estatut, l’única de les grans manifestacions dels darrers anys a la qual he assistit. Sense voler vam arribar en metro al davant de la capçalera, ja que aquesta era justament a la parada de Passeig de Gràcia on vam baixar. Hi vaig anar poc convençut, perquè sóc mandrós i perquè no m’agraden les grans aglomeracions. En aquells moments recordo en Puyal dient per la ràdio que la manifa era una metàfora del moment, amb la gent volent avançar i els polítics al bell mig sense saber quin rumb agafar. Hi havia el President Montilla, llavors en el càrrec. Un senyor el va insultar i jo el vaig fer callar. El mal que combatem sempre és dins nostre i, com els jedis d’Star Wars, sempre estem en lluita amb el costat fosc de la força. El respecte per la vida és el valor del qual sorgeixen tots els altres valors, com per exemple la justícia i la pau.

Però el món és guerra i com deien els hindús, l’individu pot estar en harmonia, però entre els estats sempre hi ha en vigor la Matsya Nyaya, o llei dels peixos, la llei del més fort. Entre els hindús, hi ha una gran veneració pel camí individual dels il·luminats i, en canvi, la seva concepció política i social és descarnada i terriblement maquiavèl·lica. Contradiccions de cada cultura.

Aquell Estatut em va semblar una rendició burgesa, una alternativa massa sensata, honrosa a la conquesta mediàtica i econòmica del Gran Madrid en temps d’hegemonia política de l’Aznarisme, tot i l’inesperat triomf de Zapatero arran dels atemptats de l’11M. El dia que ho va canviar TOT. Maragall era astut i va enredar tothom, o això es pensava. Volia fer creure a Catalunya que li donava l’estatus federal que sempre havia somiat; i alhora podia vendre a Madrid que Catalunya acceptava de bon grat, i per referèndum, l’statu quo heretat d’una Transició feta sota l’amenaça de les pistoles i la necessitat de progrés i integració a la UE. El llautó català que s’ensenya a tot arreu. Al final el van enredar a ell i ni això van acceptar aquella bona gent del Congreso de los Diputados. Els van portar el xai per degollar i, en comptes de fer-ho amb afecte, se’n van riure i el van tornar cap a casa humiliat. “Le pasamos el cepillo” va dir un senyor de nom Alfonso. Però Montilla, que era un home molt llest, va avisar sobre el català emprenyat i la desafecció. Anys després, tot està engegat en la seva diabòlica maquinària i tots aquells polítics estan fora de joc: ZP, Rajoy, Mas, Carod…

Kennedy va dir que les nacions ascendeixen i cauen, però que les idees sobreviuen. I la llibertat és una idea per la qual, com va dir Madame Roland -la girondina feminista guillotinada durant la Revolució Francesa- s’han comès molts crims. I és per això que una cosa em turmenta encara; no serà millor esperar la llibertat que posseir-la? La trituradora catalana està engegada i, com les trinxeres de la Gran Guerra, no deixarà ningú dempeus. Però durant el primer Nadal del conflicte, en un punt de la llarga i quilomètrica singladura de filferros, soldats d’ambdós bàndols van saltar les trinxeres i es van posar a jugar un partit de futbol i van celebrar junts la festivitat nadalenca, episodi immortal que eleva la condició humana i del qual hi ha una bella pel·lícula de nom Feliç Nadal. L’endemà i els dies següents van depurar-ne molts i els oficials van ser castigats. Va guanyar l’“a por ellos”. La resta és història. La guerra es va eternitzar fins que els americans van intervenir i Rússia va fer la Revolució de 1917. L’economia es va bloquejar, el Kàiser Guillem va abdicar i a Berlín es va proclamar la República. Després vingueren els nazis i les nits de vidres trencats…