Estimades amigues,
És un orgull poder ser un any més aquí, a Igualada, per denunciar la xacra que representa la violència de gènere. L’any passat hi vaig ser presencialment; aquest any, per raons que totes coneixeu, no puc ser aquí. Així i tot, no vull deixar passar l’oportunitat de fer avui acte de presència, encara que sigui a través d’aquesta carta, perquè la violència masclista és una de les xacres més importants que hem d’afrontar com a país i com a societat.
Escric aquestes línies amb una barreja de tristesa i ràbia. Un any després, d’aquella visita a Igualada, continuem igual. Durant aquests darrers 365 dies, són milers de dones les que han seguit patint la violència masclista i, malauradament, algunes, ja no hi són. I és que, des de l’any 2003, quan es van posar en funcionament el registre de víctimes de la violència masclista, gairebé 1.000 dones han sigut assassinades per violència de gènere a tot l’Estat. Per això, companyes, no podem deixar d’insistir, de treballar, de mobilitzar-nos i de lluitar plegades perquè quan ens toquen a una, ens toquen a totes.
Els assassinats masclistes són tan sols la punta de l’iceberg. La violència masclista inclou la violència sexual, la violència econòmica, la violència simbòlica i totes aquelles situacions de discriminació patides per les dones pel simple fet de ser-ho. És una violència que ens afecta a totes i se suma a les discriminacions que moltes companyes pateixen pel fet de ser migrades, joves, grans, pobres o, també, preses. Aquí a la presó el masclisme és ben palès. Per aquest motiu, hem après a ser un equip i a lluitar pels nostres drets de forma col·lectiva en una institució, la penitenciària, que està concebuda per a homes. Aquesta és una lluita que ens uneix i ens fa més fortes. Lluites tan insignificants a l’exterior, com pot ser aconseguir un simple assecador de cabell, es converteixen aquí en una gran fita i en una millora de la nostra qualitat de vida i la de les internes que vindran. És una lluita que va en paral·lel a la que totes vosaltres dueu a terme a l’exterior.
Com a col·lectiu, cal que ens fem fortes en molts fronts però, sobretot, en dos: el legislatiu i l’educatiu. Per una banda, hem de lluitar per assolir lleis que assegurin la tutela judicial eficaç de les víctimes de violència masclista i, sobretot, imposin una igualtat efectiva entre homes i dones. Exigim, totes juntes, que les lleis i les institucions siguin valentes i impulsin polítiques efectives que ens ajudin a construir una societat més justa, equitativa, plural i lliure. Fem que cap dona torni a sentir por quan camini pel carrer o quan sigui a la seva pròpia llar.
Per altra banda, també ens cal fer moltíssima feina en l’àmbit de l’educació. Trencar els estereotips que existeixen a la nostra societat i acabar amb les estructures patriarcals que, des de la infància, es normalitzen a través de coses tan quotidianes i familiars com el cinema, els esports o les joguines, és una tasca complicada, cert. Però amb l’esforç i la conscienciació de totes i de tots, podem capgirar aquestes estructures i transformar la nostra en una societat igualitària i lliure de violència masclista. Els petits canvis en la nostra quotidianitat poden ser el principi d’una gran revolució.
Finalment, com sempre dic, la llibertat de Catalunya, per la qual he lluitat tants anys només té sentit si aquesta ve acompanyada de la llibertat de totes i cada una de nosaltres. Fer una república no té res a veure amb banderes o himnes sinó amb valors, drets i llibertats. Estimades, treballem perquè la república que volem sigui justa, solidària, oberta, plural i, sobretot, lila. Fem-la feminista i valenta!
Carme Forcadell
Presidenta del Parlament de Catalunya
