El Tristany i Isolda és una de les obres més emblemàtiques de la literatura medieval universal. Del doll profund d’històries que han creat els tòpics de l’amor aquesta és una de les més conegudes, però no al nivell de popularitat de Romeu i Julieta. Aquestes narracions es poden llegir del dret i del revés, són plurals en les seves lectures i significats. Exposa una història d’amor contrari al designi patern en la qual la màgia i la guerra esdevenen armes del triangle amorós tràgic que com un perillós joc només pot acabar malament. Penso que la història buscava desvetllar en els escassos lectors d’una societat bàsicament illetrada una barreja de paüra i vertigen, d’emoció intensa que tenia la funció de catarsi. Algun dia caldrà explicar per quina raó les cultures anglosaxones han creat les històries d’amor i poder més colpidores i el pop de masses més ensucrat. Love is love in beggars and kings.
Els analistes jungians han estudiat l’arquetip masculí de Tristany des d’un punt de vista psicològic molt ric. Ras i curt, la tragèdia de Tristany és que en plena possibilitat de crear una vida de vincles i envoltada de caliu humà es nega a gaudir-la o fer-la seva. Escull la boirina de l’amor romàntic, rebutja la senzillesa de la vida corrent i renova el seu pacte adolescent amb la mort. Parteix en la questa d’un ideal on l’èxtasi i el “arrebato” tenen més pes que no pas l’avorrida repetició de la rutina diària. El càstig de Sísif, el qual duia treballosament la pedra costa amunt cada dia fins que aquesta queia rodolant, li sembla massa feixuc per a un heroi de rondalla com ell. Certament és empès pels filtres d’amor i la màgia femenina. Però és aquí on la veu de la consciència racional demana la seva aparició. Tristany només necessita obrir els ulls, esquinçar el vel de Maia que l’ànima femenina ha utilitzat per engalipar-lo i despertar a la riquesa que l’envolta. Però no pot i es consuma la tragèdia.
Diu un vell llibre del Tarot que l’autèntica saviesa ens prové de la consciència de la mort, de la seva terribilitat i certesa, i de la necessitat indefugible de l’amor. Suposo que per alguns lectors sonarà a una altra ruqueria de Paulo Coelho. Però la psicologia jungiana és una clau que obre molts panys i els contes són mentides que expliquen les veritats de l’ànima. Isolda o Iseu pot ser una referència a Isis, deessa mare antiga el lema de la qual era: sóc tot allò que ha sigut, és i serà i mai cap mortal ha aixecat la meva túnica.
Bernat Roca |@crossroads1815
