La subvenció no ens farà lliures

41

Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.

Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.

En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.

Miquel Saumell