La sinceritat – Pere Prat

L

Molta gent eludeix les seves responsabilitats instal·lant-se en la falsedat. Només pensa en quedar bé i així justifica faltar a la veritat. Com aquella secretària que no vol passar una trucada i diu que la persona per la que es demana està en una reunió. Li sembla millor que explicar que ella està allà, precisament, per ser el filtre que avalua què ha d’aturar i s’ha de tractar de manera diferent. I així desmereix la seva feina. El que truca sap que li han dit una mentida i l’incident es converteix en un litigi que no porta en lloc. En canvi hauria estat més eficient si, fent ús de  la seva responsabilitat, hagués mirat de resoldre el problema, perquè en la majoria de les ocasions es cerquen solucions i no persones. És el mateix que passa quan una persona que sempre fa tard a les reunions i arriba justificant que el trànsit li ha impedit, una vegada més, arribar a l’hora (sols serà creïble quan ho diu una persona que sempre és puntual). O el que han fet grans empreses i personatges quan han estat atrapats en alguna irregularitat i neguen les evidències amb arguments que tothom sap que són falsos. O aquelles campanyes publicitàries on utilitzen eslògans grollers i absurds, com “res és més eficaç que…” (tothom interpreta com “funciona com els altres”) o “ara amb un contingut de greixos més baix…” (que s’interpreta amb “menys greix que fins ara, però gens saludable”) o “renta més blanc” (ningú sap “comparat amb què”). I és que la veritat, com a component ètic, s’utilitza poc, encara que normalment el mercat i la societat vol saber-la per molt que es vulgui amagar. Els experts diuen que les mentides són normalment la pitjor opció. Diuen que mai s’ha de dir una mentida si comporta haver-ne de fer altres per justificar-la. És millor callar. Potser no cal explicar-ho tot, malgrat que això indueixi a d’altres a l’error. Però mentir és un fet que afecta no solament a l’aspecte concret, sinó també a la credibilitat global. Per això, aquells executius d’empreses respectades que van fer declaracions financeres i pràctiques inadequades per aparentar que les empreses anaven bé, van acabar portant les seves empreses a la fallida, es diguessin Enron, Tyco, o la majoria de les Caixes d’Estalvi del nostre país. Les excuses no són raons. A ningú li interessa saber perquè no es va tancar un tracte, o es va deixar de fer allò que s’havia de fer. Ningú vol sentir les justificacions de perquè no s’han complert els objectius o les raons que el van moure a fer una malifeta. Perquè en la majoria de les ocasions es tracta de circumstàncies recurrents que sempre es donen. La crisi, la baixada de les vendes, una plantilla poc compensada, productes que han quedat desfasats, o no s’ha pogut fer front a una competència amb preus molt més baixos. Tots són elements amb els que constantment s’ha de lluitar, es vagi bé o malament. Cap d’aquestes excuses eximeix de les responsabilitats pels mals resultats. Indiquen la falta de visió dels directius, que no van saber adonar-se a temps del canvi de vent i no van prendre les mesures adequades quan era el moment de fer-ho. En canvi les raons per actuar són sempre les mateixes. Les prioritats, les evolucions del mercat i les catàstrofes. Només això. Cal afrontar els problemes amb valentia, dignitat i ètica. Mentir no amaga els fets. Només desqualifica. Quan el President Clinton va ser acusat en l’afer Mónica Lewinsky va negar-ho aferrissadament. Davant les evidències va dir “No els he mentit. Vostès m’han mal interpretat, però si això els fa sentir millor, els demano disculpes”. I tothom va interpretar que lamentava que l’haguessin atrapat, però no que demanés perdó pel que havia fet. I això potser li va servir legalment, però no moralment. És molt millor ser clar i transparent. Això dóna confiança a la gent. Perquè tots som humans i fem errors. Però només es disculpen quan es reconeixen i no s’amaguen en justificacions absurdes. Tot el que no és transparent, porta a la sospita. I aquesta s’acaba convertint en la veritat amagada. Pere Prat