El maig del 2008, el Síndic de Greuges de Catalunya va publicar el seu primer informe sobre la segregació escolar a Catalunya. De fet, assegura que ja és des del 2004 que observa “amb preocupació” que arreu de Catalunya hi van començar a aparèixer “els anomenats guetos escolars”. De llavors ençà, ben poques mesures efectives s’han dut a terme per mirar de corregir la situació, fins al punt que arreu de Catalunya la pròpia Generalitat calcula que hi ha uns 225.000 infants escolaritzats en 422 centres “de màxima complexitat”. La Fundació Jaume Bofill alertava dimarts de la setmana passada del risc potencial que suposa aquesta situació per al conjunt del país.
Però què és ben bé, l’anomenada segregació escolar? És quan les escoles tendeixen a
escolaritzar més un tipus de famílies o unes altres, en comptes d’escolaritzar infants amb
orígens familiars diversos (econòmics, culturals, socials…). A Barcelona, per exemple, s’està donant el cas que hi ha escoles on s’hi concentren sobretot famílies d’origen filipí, d’altres on hi ha sobretot nens fills de famílies xineses, escoles públiques elitistes al mig de Collserola… És a dir, hi ha tant segregació per motius d’origen com per motius de capacitat adquisitiva.
A nivell teòric, es tendeix a considerar que la concentració d’un únic tipus d’alumnat en una
escola no és positiu ni per als propis alumnes ni per al conjunt de la societat. A nivell pràctic, s’està veient que la societat catalana, per si sola, tendeix a escolaritzar els fills en centres on ja hi van famílies similars -socioeconòmicament, culturalment…-. És el tan invocat “dret dels pares a escollir escola”. Ara bé, paral·lelament a aquest dret, la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) estableix que les escoles, tant les públiques com les privades sostingudes amb fons públics via concert educatiu, han de garantir l’equitat del sistema. I que els alumnes “tenen dret a accedir a l’educació en condicions d’equitat i gaudir d’igualtat d’oportunitats”.
A Igualada, per tots és sabut que l’escola Gabriel Castellà concentra una gran quantitat de
famílies d’origen nouvingut i amb poca capacitat adquisitiva. Sovint es diu que això és així
perquè respon a la realitat socioeconòmica del barri de Montserrat. Una percepció que podria no ser del tot precisa, ja que l’escola és igualment propera als barris del Sant Crist, de les Flors, l’inici del Passeig… I no cal oblidar que Igualada conforma un únic districte educatiu.
Per què passa aquest fenomen? Sobretot perquè hi ha un determinat tipus de famílies que no escullen l’escola per escolaritzar-hi els seus fills. Malgrat que la tasca del professorat és
excel·lent, com a la resta de centres públics de la ciutat. Paral·lelament, també cal tenir en
compte que hi ha un determinat tipus de famílies que, sistemàticament, se senten expulsades de moltes altres escoles de la ciutat, i veuen el Gabriel Castellà com un centre on se’ls tracta en igualtat d’oportunitats. “El meu fill era tractat com un ‘moro’ a l’altra escola, i aquí és tractat com un nen”, diu més d’una família. Una frase que, des del nostre punt de vista, fa tremolar el conjunt del sistema educatiu català. Si l’escola no fomenta la cohesió, quina societat tindrem en el futur?
Tot plegat entenem que ens porta a obrir el focus de la segregació escolar més enllà del
Gabriel Castellà i veure què passa al conjunt d’escoles de la ciutat. Si s’accepta la premissa
que el fet de disposar d’una beca menjador és indicatiu de pobresa, segons dades fetes públiques per eldiario.esveiem que els cinc centres públics representem el 36% de l’oferta educativa i acollim el 61% dels alumnes que tenen assignada una beca (209 d’un total de 339; curs 2016/17). És a dir, les nou escoles concertades restants escolaritzen tan sols 130 infants vulnerables. I suposem que en unes proporcions força diferenciades entre elles.
Indagant més en aquesta línia, veiem també que cada any la Generalitat convoca unes ajudes “per dotar de finançament addicional els centres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya en entorns de característiques socioeconòmiques desafavorides”. S’entén que les famílies desafavorides no poden fer front, per se, a les diverses demandes econòmiques que realitzen els centres privats, motiu pel qual la Generalitat els aporta un finançament addicional perquè l’infant sigui escolaritzat en igualtat de condicions que la resta, afavorint així que el conjunt d’escoles concertades també siguin representatives de l’entorn social. O, dit en d’altres paraules, perquè compleixin la funció de servei públic a la qual hi estan obligades en funció del concert educatiu. Per tenir dret a aquestes ajudes, el percentatge “d’alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desafavorides” ha de ser superior al 10%, segons les bases de la convocatòria.
Tots els indicadors econòmics -des de l’IdesCAT a l’OCDE- indiquen que a Catalunya hi ha un 20%-25% d’infants en risc de pobresa. Si totes les escoles tendissin a reflectir la realitat del seu entorn, seria perfectament lògic que totes tinguessin un 20% d’alumnat en risc d’exclusió. La nostra sorpresa, però, és majúscula quan es veu que hi ha tot un seguit de centres a la ciutat als quals la Generalitat els denega l’ajuda… perquè no compten ni amb un 10% d’alumnat desafavorit:
Això és precisament la segregació escolar: escoles corresponsables de l’escolarització del
conjunt de l’alumnat i escoles que no. Escoles diverses i escoles no-diverses. Escoles per a
rics i escoles per a pobres. Totes sostingudes amb fons públics.
Des del nostre punt de vista, és un debat que la ciutat hauria d’entomar, atès que la
segregació en el seu conjunt porta aparellada un risc de fragmentació social evident. Si
l’escola no és diversa, com pot educar en la diversitat? Viure en bombolletes aïllades les unes de les altres no pot ser positiu per a la cohesió social.
Escoles Públiques d’Igualada
- AMPA Dolors Martí
- AMPA Emili Vallès
- AMPA Gabriel Castellà
-
AMPA García Fossas
- AMPA Ramon Castelltort
