La rosa de Rilke

12

Recordo que un dia un amic meu em va comentar que volia llegir Rilke. Immediatament li vaig exposar que fer-ho era part d’un procés vital. Quan arribes per tu mateix a Rilke a l’edat adulta, no per una lectura obligatòria, normalment ets en un pou, ja que llegir-lo és obrir-se a un món sentimental profund que sovint fa mal. Un món que, com ens va explicar el filòsof Parmènides al seu místic poema sobre el seu descens a Hades amb Persèfona, és tot foscor i ple alhora de llum invisible. Rilke és d’aquells poetes escollits, tocats per la gràcia de les Muses. La seva poesia té propietats terapèutiques innegables. I recordar-los em dóna forces quan els necessito. Com un mantra sóc capaç de recordar en castellà alguns dels seus versos dels Sonets a Orfeu: Sols qui la lira ja alçà també entre ombres pot pressentint expressar l’excelsa lloança. Sols qui amb els morts el cascall menjà, del d’ells, no tornarà a perdre el so, per lleu que sigui. La traducció de Joan Vinyoli no m’és tant propera per raons que no venen al cas. Però Rilke resplendeix sempre en la seva profunditat de jove turmentat i solitari, cercador etern de l’amor i la protecció, desemparat com estava per un entorn familiar desafortunat i que li brindà una infantesa tant maleïda com prenyada de futur. Si Rilke hagués esta més feliç el món s’hagués perdut un gran poeta. La vida de Rilke és massa rica en matisos per ser aquí explicada, però jo vaig gaudir molt de la brevetat de Rilke o la transformación de la conciencia d’Antoni Pascual Piqué. Tot i que hi ha una biografia millor de M. Wiesenthal a Acantilado, que no he llegit i que és més completa. Potser en una altra vida…

L’anunci d’enguany de La Marató de TV3 ressuscitava el poeta Rilke i ens transporta a una magnífica seqüència amb reminiscències al mite del carro de Plató (el conductor racional tibant dels cavalls de les passions per evitar que s’estimbi precipici avall). La rosa sempre ha estat un símbol de la feminitat, així com a orient ho és el lotus, i també de l’alquímia i la immortalitat de l’ànima. El fet que Rilke morís per la punxada d’una rosa sembla més una llegenda bonica de poeta maleït que un fet verdader ja que és sabut que Rilke morí d’una Leucèmia al sanatori de Valmont a Ginebra un 29 de desembre de 1926. El seu epitafi va ser: Rosa, oh pura contradicció, desig, per ser el somni de ningú sota tantes parpelles.

Bernat Roca, professor de Filosofia i Història