La proposta d’ERC per constituir l’Estat Català – Joan Requesens

0

El proper 6 i 7 de juliol Esquerra Republicana celebrarà el Plenari de la Conferència Nacional per la República Catalana. Allà s’aprovarà la Ponència Política que fixarà la proposta d’ERC sobre el procés d’independència, la transició nacional i el nou país que volem. Un text treballat i debatut al llarg de les darreres setmanes per militants, simpatitzants i amics dels partit. Un document essencial, extens i clarificador, que estableix les bases del procés d’independència de Catalunya, des de l’anàlisi del context actual de transició nacional, les propostes polítiques per assolir la independència, les estructures d’estat i els fonaments de la república catalana. La societat catalana s’ha expressat i s’expressa en aquests moments de manera majoritària a favor del sí a la independència. La Ponència ho expressa de manera diàfana: “Després de la fulminació de l’Estatut, s’ha anat configurant una nova centralitat política a Catalunya, expressada en el resultats de les eleccions del 25N de 2012, que fan d’ERC la segona força en el Parlament. El gruix del cos electoral es va moure cap a l’esquerra i cap a posicions sobiranistes i de contestació i es va configurar una nova majoria al Parlament favorable al procés de creació d’un estat propi, a l’empara d’un referèndum que ha de tenir lloc el 2014”. Entenent doncs que el país avança de manera inexorable cap a la independència és bàsic que anem configurant les bases del procés, la previsió dels diferents escenaris que es poden produir i el model d’Estat que volem constituir. I això recull la Ponència Política de la Conferència Nacional per la República Catalana. El primer bloc del document analitza com hem arribat fins aquí, a on som i el camí que hem d’endegar amb la necessitat d’establir un pacte social i econòmic ampli amb el conjunt de forces polítiques i agents socials i la vinculació de la consulta a les demandes socials. El segon bloc, està centrat en les agendes i escenaris del procés, on ens situa, a nivell internacional, en la quarta onada de processos d’independència i es comparen tres casos actuals. En el cas Quebec – Canadà, les autoritats federals canadenques ja han autoritzat dos referèndums on ha guanyat el no. Del cas Kosovo – Sèrvia, és important destacar-ne la posició de la Cort Internacional de Justícia que afirmà que “el principi democràtic no pot ser coartat per cap marc legal existent”. I finalment, del cas Escòcia – Regne Unit, se’n ressalta l’autorització del Govern britànic per fer el referèndum. Tots aquests casos, posen en evidència la xocant oposició frontal que mostra l’Estat espanyol en el procés català i en reflecteix la seva baixa qualitat democràtica. Per l’establiment del nou Estat Català, entenent que és la ciutadana qui ostenta la sobirania de qualsevol comunitat política democràtica, és necessari generar un mandat democràtic en favor de la independència, ja sigui a través d’un referèndum o consulta, d’eleccions plebiscitàries o d’una declaració del Parlament. I, per arribar en aquest punt, la Ponència posa sobre la taula una agenda amb l’objectiu de legitimar democràticament el procés a Catalunya i cercar les vies d’expressió de la majoria social: “L’execució de l’agenda catalana es va iniciar el passat 23 de gener i té per objectiu dotar-nos de les eines jurídiques per poder celebrar una consulta, en el cas que l’Estat espanyol no autoritzi a la Generalitat la convocatòria d’un referèndum o una consulta.” Es refereix a la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, a la Llei de consultes populars per via de referèndum, a la Llei de consultes populars no referendàries o a la Llei electoral de Catalunya. D’altra banda, continua la ponència, “la mobilització social per l’estat propi consistiria en dues etapes, per una banda la concertació social del procés, exemplificada en el Pacte Nacional del Dret a Decidir, i per l’altra, la campanya del referèndum o consulta que ja interpel·laria directament als partidaris del Sí”. Tot plegat ens portarà davant de diferents escenaris en el moment d’aconseguir el mandat democràtic de la ciutadania, i la posada en marxa del període constituent. La Ponència desenvolupa diferents hipòtesis: un pacte amb l’Estat espanyol i la consulta en el marc de la legalitat espanyola, una consulta amb intervenció europea o un escenari de prohibició de la consulta, sense garanties mínimes ni intervenció europea on l’única sortida siguin les eleccions plebiscitàries, el resultat de les quals podria permetre una declaració d’independència. Continua el bloc 3 de la Ponència amb les eines de la transició nacional, les estructures d’Estat. Així n’estableix les bàsiques necessàries que garanteixin la seguretat jurídica, la cohesió social i la continuïtat de la vida quotidiana en el període de transició: La hisenda pròpia, el banc públic, l’articulació del sistema monetari i financer, el sistema de pensions i la Seguretat Social catalana. Així com els recursos hídrics, el subministrament energètic, les comunicacions electròniques, el transport i mobilitat i la garantia de l’ordre públic. Finalment, la Ponència tanca amb un darrer bloc sobre els fonaments de la República Catalana. Estableix que aquesta haurà de ser un Estat sobirà que garanteixi els drets i les llibertats, marca els vincles primordials del país, les Estructures d’Estat i les polítiques a desenvolupar amb relació als Països Catalans, la UE i l’encaix en les institucions internacionals. També prenen importància els valors republicans com a constructors de la democràcia, l’Estat i la forma de Govern, l’organització territorial i la viabilitat del model econòmic i social. Tanca el bloc de fonaments de la República amb la proposta de model de desenvolupament i de benestar i els drets i obligacions de la ciutadania. Aquestes són les línies generals de la Ponència Política que ERC aprovarà el proper 6 i 7 de juliol en el Plenari de la Conferència Nacional per la República Catalana. Una aportació essencial sobre el procés d’independència, la transició nacional i el nou país que volem. Joan Requesens