La vida és dura. I per a molts mediocre. A cadascú li toca viure la seva. Però, de tant en tant, opinen i comenten el que fan els altres. S’aventuren a explicar el per què ho fan, quan no en saben un borrall. Els agrada discutir i teoritzar sobre foteses poc importants. Segurament perquè així s’evadeixen d’un món ple d’injustícies i misèries. Algunes de ben properes.
Així s’estalvien d’anar als barris de cases amuntegades. Blocs sense ascensor, amb àvies desvalgudes i soles. Empresonades en un passat que gairebé ja no recorden i amb un futur ple de mancances. Amb carrers plens d’adolescents sense feina i sense altra esperança que trobar algun col·lega amb qui organitzar alguna gresca, que els faci sentir vius, encara que sigui passant-se de la ratlla que fixen les lleis. Segurament així poden seguir queixant-se dels seus problemes i seguir lamentant el difícil que és fer el seu camí. Encara que ni sàpiguen on van ni on els porta el corrent.
Són pocs els que poden fixar-se metes per les quals lluitar. Hi ha massa pobresa. Sigui nova, o d’aquella que sempre hi ha estat. Encara que molts no la vegin, o s’hagin cregut els eslògans polítics que repetien que s’anava tant bé, mentre es gastaven els diners que no tenien. I ara ja no hi ha només aquella pobresa dels pobres. S’hi ha afegit gent de la classe mitjana i molts que es creien rics. I això eixampla l’exèrcit dels desencisats.
En molts indrets del món no es pot anar pel carrer. A certes hores del dia o la nit, sortir significa jugar-se la vida o perdre tot el que es porta al damunt. Un món de pors. De desequilibris. De violència i opressió. De manca de llibertat. De guerres i venjances. I ni tan sols tenen l’esperança d’escapar-se, perquè les destinacions estan protegides per filats d’espines, i soldats armats. I els emigrants que arriben a passar la frontera, senten el rebuig d’aquells que no volen la seva presència, ni tot el que representen.
És cada dia més evident la fragilitat d’aquest “món segur”, on es debat la mediocritat del nostre deteriorat poder democràtic i la crua realitat que pateixen tants. Sigui la precarietat dels refugiats i immigrants o la dels aturats i desvalguts. Ens encaminem vers aquella societat ingovernable que només troba motius d’enfrontament. De gent que no veu clar ni el present, ni el futur. Dels pares i avis envellits que ja no en tenen… i de joves que tampoc. Un protagonisme que tothom vol i que sovint se’ls nega. Però depèn de cadascú de nosaltres que aquesta societat malalta recuperi l’equilibri. Perquè sols nosaltres tenim respostes. Les que donen sentit a la vida.
Pere Prat, empresari.
