“La pell d’Àfrica”, un document fotogràfic de potent segell artístic, d’Ana Palacios, vinculat a l’acció solidària
"

14 de març de 2020

Aquesta exposició apunta a ser un testimoni viu del dia a dia experimentat per les persones que, afectades per lesions de la pell, l’anomenada “úlcera de Buruli”, precisen d’una llarga convalescència hospitalària en els centres hospitalaris de la ciutat africana de Benín; una mostra que, més enllà d’una reflexió profunda per part de l’espectador, es proposa de concedir un marge d’esperança en aquest racó de món des de l’àmbit de la cooperació humanitària mundial i la intervenció de tots els estats membres de l’OMS.

Prenent com a punt de partida l’estètica clàssica d’alguns grans fotògrafs, la seva estructura narrativa és molt cinematogràfica en el sentit de cercar un plantejament, nus i desenllaç per a explicar les històries amb imatges, en un relat del drama humà sense tics dramàtics … tal i com ha estat posar el focus, per a aquesta exposició, en el continent africà i unes històries ben localitzades, a les que ella anomena “forats de el món”, i a les que hi ha tingut accés de la mà de la Fundació Anesvad. Així, amb tot aquest material, amb “La pell d’Àfrica”, ella s’adreça a un públic plural i divers, sobretot en galeries i museus, des del desig intrínsec de trobar persones disposades a ser solidaries en l’abast públic de promocionar el dret a la salut i reduir així els casos de mortalitat associada a l’esmentada malaltia.

De fet, a través d’aquestes imatges se’ns presenta un sentit retrat costumista de la quotidianitat que transcorre al centre, amb una exemplar convivència entre metges i pacients; unes seqüències que per fer-se públiques formen part de tot el projecte solidari d’Anesvad, en què la seva fotografia és un oportú mitjà per a explicar una colpidora realitat després d’haver entrat en les vides i inquietuds d’aquests pacients; tot a través d’unes imatges que aconsegueixen connectar amb l’espectador i en certa forma escurcen la distància entre les persones fotografiades i la pròpia fotògrafa.

A nivell tècnic, s’observa com totes les instantànies han estat capturades amb una expressa suavitat cromàtica per tal de rebaixar la intensitat d’alguns colors i mostrar una realitat menys impactant; evitant instantànies d’impacte visual. Al capdavall, la clau per a l’acostament a aquestes captivadores realitats –certament- ha estat saber mirar, saber escoltar i sobretot convertir-se –ella mateixa- en invisible per a visibilitzar com viuen i senten aquestes persones; sense envair, amb la càmera, la seva intimitat.

Llicenciada en Periodisme, i amb estudis de Cinema i Fotografia, Ana Palacios (Saragossa, 1972) va ser en l’àmbit del fotoperiodisme on es va especialitzar a més de participar de diferents tallers de formació molt personalitzats. La seva fotografia parteix del supòsit sobre fins a quin punt és possible d’aconseguir canviar el món amb la fotografia, és a dir, veure en la fotografia una eina vàlida per a la transformació social. Personalment, se sent satisfeta amb les petites conquestes que ja ha aconseguit… emperò: “Jo arribo fins on arribo”, subratlla.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta