La nova societat – Pere Escolà

0

foc.jpg Servir a la comunitat hauria de ser un honor. Servir-se’n una vergonya. Ser bomber, mestre, infermera, són serveis professionals i alhora un ofici. Però representar el comú no hauria de ser-ho, perquè aquesta tasca ha d’anar lligada a la temporalitat. Ser compensats pel que fan, però no per fer una “carrera de per vida”. L’honestedat, transparència i temporalitat són característiques essencials i inexcusables d’aquesta feina. I ara es pateix el desengany d’haver donat als polítics un poder que s’han fet seu, convertint-lo en un exercici d’enganys, paraules recargolades i actuacions tèrboles, al servei dels seus interessos malsans. Per qualsevol feina cal una capacitació. Però per ser “elegible” només cal ser part del mecanisme de cooptació i d’intercanvi d’influències que dóna sentit a la seva adscripció política. I ara els ciutadans intueixen que aquest sistema ja no dóna més de si, cansats de l’enfrontament d’uns electes, que disposen del poder (que no es correspon amb la seva capacitat intel·lectual i experiència) i d’uns electors, que només es tenen en compte a l’hora de votar (dient-los el que volen sentir i amb qui no cal complir res del que se’ls ha promès, una volta assolit el nomenament). Ja estem farts que els polítics es dediquin a fortificar-se com a casta, pensant a curt termini, en la seva carrera i poc en el bé comú. La gent que volt corregir la deriva, s’organitza i dedica el seu temps lliure a feines socials. Centenars de milers de persones que busquen com ser més actius en aquesta societat civil desestructurada, però que vol ser més eficient i propera. I més ara, quan es fa palès el patiment de les capes més depauperades, que es voldrien invisibles, però que cada dia són més grans i més presents. Pensionistes, malalts, aturats, desnonats, invàlids, gent que s’ha quedat sense ingressos i joves cercant feina, que reben ajuts de les seves famílies, de fonts anònimes o d’institucions cíviques d’abstracció diversa. Ciutadans, que es revolten en veure’s ignorats, fracassades les vies representatives, les manifestacions i les iniciatives legislatives populars. I criden «no ens representeu!» en resposta als governants que diuen «ens heu votat». Estan decebuts en veure que una victòria per majoria, sigui del color que sigui, es converteixi en una gran foguera on es consumeixen totes les esperances de millora. En quelcom que només esdevé una repartidora entre els afins i que envileix les opinions de les minories. Sense un bri d’ètica. I mentre sigui així, aquest poder del poble –que d’això només en té el nom- sols serà l’excusa on s’amaguen els vells dictadors i els aprofitats de sempre. La democràcia no és una paraula màgica, ni provoca consens o adhesions uniformes, però és el millor instrument de convivència quan es respecten la justícia i les llibertats. Per això una nova societat està emergint, malgrat que la política antiga vol tallar-li les ales i els drets. Així la possibilitat d’entrar en un caos ingovernable ja no és una amenaça, sinó l’opció que molts contemplen per obrir un camí d’esperança i poder construir de nou damunt de bases més sòlides. De fer foc nou, que regeneri i depuri tantes febleses i vicis del passat. Que acabi amb els pactes i renúncies que es feren per viure en pau i que s’han convertit en un no viure en mans dels que no tenen escrúpols. I aquesta situació es pot enfrontar amb diàleg i pactes o tirant-se els plats pel cap. És l’hora de ser valents. Perquè és cert que hi ha una terrible crisi econòmica i tensions territorials, però també que vivim la corrosiva sensació de que s’està esfondrant l’estructura institucional de convivència en la que hem estat fins ara. Pere Escolà