La mirada catalana

26

Miquel SaumellDos apunts previs. El primer: la ministra Montserrat del nou govern espanyol té com a imatge de fons de les seves xarxes socials una fotografia de les muntanyes de Montserrat, i quan la setmana passada va arribar a La Moncloa per participar en el seu primer consell de ministres es va adreçar als periodistes que l’esperaven sota la pluja amb un “bon dia”. Són dos gestos simpàtics, si més no vistos en clau catalana, de la ministra de Sant Sadurní d’Anoia. El segon: durant un acte celebrat recentment al Círculo Ecuestre, un dels assistents va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil per empresonar els responsables del procés independentista català. La proposta va ser rebuda amb aplaudiments i somriures de complicitat per part dels assistents, i això ja ens dóna una idea del tipus de gent que et pots trobar al palauet de Balmes cantonada Diagonal.

Anem al tema. Els sectors polític i periodístic catalans, que massa sovint s’entrecreuen, tenen una vocació clara de ser influents en la nostra societat. Sempre que a Madrid s’està coent un canvi de govern, a Catalunya els dirigents dels círculos, fomentos i altres entitats per l’estil especulen sobre quina serà la quota catalana del nou govern. Alguns sense gaire sentit del ridícul ho anomenen mirada catalana, com si els catalans tinguéssim l’estranya facultat de mirar les coses d’una determinada manera -potser millor?- que la resta dels mortals peninsulars.

miquel-saumell-mirada-catalana-montserrat-veuanoiaSón ja una tradició les apostes fetes en públic, que gairebé mai l’encerten, per tractar d’endevinar quina serà la quota catalana del govern, és a dir, la persona que serà agraciada amb el càrrec de ministre. Un cop conegut el nom de la mirada més nostrada (l’accent català, que deia la nova ministra), tothom vol ser el primer a convidar-la a fer una xerrada-col·loqui a Barcelona, amb dinar o sense, al Círculo Ecuestre o al Ritz; encara que de l’hotel de Llúria amb Gran Via ara en diuen Palace, sempre serà el Ritz. A aquests personatges, un ministre vingut de la metròpoli i la seva proximitat amb els alts poders de l’estat sempre els impressiona.

Però dit tot això, un es pot preguntar de què ens serveix als catalans tenir una senyora de Sant Sadurní d’Anoia al capdavant d’un ministeri espanyol pràcticament sense competències a Catalunya, ja que les competències del seu departament van ser traspassades a la Generalitat fa molts anys. I a partir d’aquesta obvietat alguns encara ens volen fer creure que el nou govern tindrà sensibilitat catalana. Jo crec que ens enreden.

Miquel Saumell