Aquest cap de setmana, i dins el Circuito de la Red de Teatros Alternativos, podrem veure al Teatre de l’Aurora una de les propostes més interessants dins el panorama de la dansa contemporània que es fa actualment fora del nostre país. Suite#1 és signat per dos dels coreògrafs més prestigiosos del moment: Gustavo Ramírez i Daniel Abreu, amb qui parlem sobre aquest espectacle. – Suite#1 està formada per dues peces: Radio Station, de Gustavo Ramírez, i Linea Horizontal, signada per Daniel Abreu. Què tenen en comú i què les diferencia? Daniel Abreu – Suite#1 neix d’una proposta que ens van fer al Gustavo Ramírez i a mi per realitzar uns treballs partint de la idea del fetitxisme. Jo, el vaig orientar cap al cos, cap a l’exhibició i l’adoració del cos i el resultat és Línea horizontal, una peça en què tres ballarins representen tres persones que no es relacionen però que s’utilitzen les unes a les altres. A Radio Station, Gustavo Ramírez ha tractat més el tema de les relacions i el diàleg. – Gustavo Ramírez té un recorregut impecable dins el món de la dansa, has format part de grans companyies de prestigi i has fet creacions per a moltes altres. Una de les teves propostes va ser Suite#1 amb Radio Station, què hi veurem? Gustavo Ramírez – A Radio Station he intentat abordar el treball coreogràfic apropant-lo a l’espectador, intentant que s’involucri emocionalment i es pugui sentir identificat amb algun dels tres intèrprets. Quant a la composició, m’he permès experimentar una mica més en una línia que no utilitzo massa, articulant les escenes a mode d’sketches, el que en certa mesura fragmenta el temps escènic. El que pretén ser la peça és un “altaveu” sobre alguns temes que crec que en el fons són essencials i per això comuns, en major o menor mesura. – Com heu desenvolupat el tema l’adoració al cos o el de les aparences a través de la dansa? D.A. – No hi ha hagut un treball de taula, d’escriptori, sinó que el treball ha estat molt intuïtiu, que ha anat progressant treballant amb els ballarins. G.R. – Em fascina que puguem pensar unes coses i a l’hora de posar aquestes idees de manifest davant terceres persones ens sentim tan coaccionats que canviem el discurs. Ara mateix, en un moment històric com el que estem vivint, crec que és absolutament necessari posicionar-se. Tenim la responsabilitat inal·ludible de posicionar-nos com a ciutadans, com a persones, com a treballadors… i no hi ha lloc per a les aparences, per a la doble moral. En certa manera, és la meva crítica personal cap a tot això. Veiem als tres intèrprets en un inici de peça desconcertant, inusual, en certa manera superficial, banal… i tot dóna un gir que ens enfronta realment a les pors d’aquestes tres persones, en un discurs on utilitzo la paraula i sumada al moviment s’articula al voltant del que als nostres personatges ‘no els agrada’, ‘els molesta’ i ‘els preocupa’. – D’on sorgeix la idea de basar aquesta peça en un programa radiofònic? G.R. – Des de petit estic escoltant aquest tipus de programes, i veia com els oients que trucaven es sinceraven amagant-se darrere de l’anonimat. Ho entenc com una vàlvula d’escapament, com parlar un amb si mateix, una espècie de teràpia. I els meus personatges a Radio Station ho utilitzen com a vehicle per enfrontar-se a la realitat, a uns temes que precisament per ser senzills i quotidians prenen una dimensió important en la vida de cada un d’ells. – Quines sensacions viuran els espectadors? D.A. – No és un espectacle narratiu sinó que és, sobretot, molt visual. Hi ha milers d’imatges que provocaran sensacions als espectadors. Ens interessa més el que l’espectador senti i no el que el ballarí faci. Per exemple: hi ha sabates amb talons excessius i no perquè ens agradin els talons, sinó que ens agraden els cossos exaltats. G.R. – El que espero que sentin els espectadors, com deia anteriorment, és empatia amb els intèrprets. I hi ha una part de la composició que busca provocar una certa inestabilitat deliberadament, amb alguns canvis bruscs que poden descol·locar-nos inicialment, i que finalment, veient la peça en la seva globalitat, crec que queden justificats. – Per què la gent ha de venir a veure aquest espectacle? G.R. – Per una part, podríem dir que com a espectacle format per dues peces hem intentat abraçar registres diferents amb cada una d’elles, són completament diferents i això ja pot ser un atractiu. Per a que els espectadors es facin una idea partint d’una visió externa a la pròpia companyia, podríem citar una crítica de Roger Salas, amb referència a la recent participació del Proyecto Titoyaya en el festival Territorio Danza de Madrid. En ella es nombra la extraordinària maduració i força essència de la proposta escènica de Daniel Abreu i la versatilitat dels intèrprets a Radio Station. Funcions Les representacions de Suite#1 es faran el dissabte 10 de novembre a les 22h i el diumenge 11 de novembre a les 19 h. Les entrades (15 € i 11’5 € amb els descomptes habituals) es poden adquirir a la taquilla del Teatre de l’Aurora (a la plaça de Cal Font) una hora abans de cada funció. També es poden reservar prèviament trucant al 93 805 00 75 o bé a través del correu electrònic, escrivint a reserves@teatreaurora.cat. Més informació a www.teatreaurora.cat. Trobada amb els ballarins de Suite#1 Després de la funció del dissabte 10 de novembre hi haurà una trobada amb l’equip de Suite#1, en què els espectadors que ho desitgin podran conversar amb els ballarins i ballarines de la companyia.
