La mentalitat del “no serem moguts”

0

independencia-1-1.jpg Com a país i com a societat Catalunya viu un temps de gran transcendència. I de gran gravetat. L’ofensiva contra la viabilitat de Catalunya com a país amb una economia dinàmica, com una societat equilibrada i integradora i com a identitat de llengua, cultura i consciència col·lectiva està engegada. A fons. Des d’aquests editorials hem advertit des de fa temps que s’acostava aquest moment decisiu. Ara hi som. I l’atac es produeix amb tota l’amplitud del front. L’asfíxia financera. I el consegüent deteriorament de l’estat del benestar en un grau que dificulta la qualitat de la vida, la convivència, la integració i la cohesió. La constant aplicació a la baixa de les competències autonòmiques. L’atac a fons contra la llengua, especialment en ensenyament, on el govern espanyol vol rebaixar la categoria del català –«llengua pròpia i cooficial de Catalunya»– a la categoria de llengua no essencial. Amb clara voluntat de dificultar la integració de la immigració. Tot això utilitzant tota mena de mitjans. Amb una radicalitat total. Amb clara voluntat de destrucció. El resultat de les eleccions de fa deu dies, per una banda, són una resposta ferma contra aquesta política. Ho són pel gruix de vots hostils a aquesta política. Pel gruix més nombrós que mai, i pel grau de determini amb què s’expressen. Però, per altra banda, permet un intent d’introduir confusió i inestabilitat en la política catalana. S’imposa una reflexió molt seriosa. Cal entendre bé quin és l’objectiu de l’ofensiva estatal. I evitar donar-li cap mena de facilitat, ni que sigui per irreflexió o immediatisme tàctic. I s’imposa una reacció política. Que és possible vista la relació de forces que es desprèn de les eleccions del 25-N. Una reacció patriòtica. I més enllà de la política s’imposa que cadascú ocupi bé el seu lloc i faci bé la feina de cada dia. En el món de l’empresa. En el camp de la cultura i de la ciència. En el del compromís social. En el de tot el que faciliti la convivència i la cohesió. En el que depengui de cadascú en el bon funcionament de l’Administració. Arreu ara cal que bufi un vent de sentit de responsabilitat, de passió per la feina ben feta, de voluntat de ser, de consciència del bé comú… És a dir, cal que a Catalunya hi hagi una consigna de mobilització moral. Tornem a necessitar aquella mentalitat del «no serem moguts», de l’esperit de resistència contra l’abús i contra la voluntat d’anar-nos residualitzant. Cal un esperit barreja de fortalesa i d’esperança. Com en els moments més difícils. Tornem als temps de la resistència perquè contra nosaltres s’ha tornat a desvetllar l’esperit hostil que vol la nostra residualització, el nostre gradual però accelerat i implacable esborrament. Tornem, per tant, a l’època en què les nostres armes han de seguir essent polítiques i econòmiques, però també –i amb especial importància– culturals i morals. A l’època en què ja no serveix ser ni més llest ni murri, sinó sòlid, pacient i compromès. Cadascú en el seu lloc i fent-ho bé. Jordi Pujol