El 30 juny de 2014 es va presentar a l’Ateneu Igualadí el Pacte Comarcal de l’Anoia pel Dret a Decidir. Una demostració de força i unitat a la comarca que reclamà el dret a votar el futur del nostre poble com a element indestriable d’una democràcia madura. Tal com la creiem i la volem. L’adhesió comptà amb la pràctica totalitat dels municipis de l’Anoia amb el suport de més de dues-centes entitats locals. Un consens que es palpa també arreu del país i que xoca frontalment amb la tossuderia de l’Estat espanyol.
Tres anys després, el poble català continua en marxa, mentre que l’Estat espanyol només sap respondre perseguint (judicialment, a través de les clavegueres, etc..), acusant-nos i negant-nos. Vénen moments decisius que ens demanaren fermesa. L’Estat espanyol augmentarà els nivells de pressió, anorreament i amenaces. No han volgut escoltar ni han estat capaços d’obrir els ulls a la puixança catalana. No són tres sinó desenes o centenars les vegades que ens han negat. I ara, en no quedar-los res, parafrasejant Raimon, no volen arguments, usen la força.
Hem d’estar amatents, en alerta davant els seus embats. Tenen eines suficients per fer-nos tremolar les cames, sobretot un Estat, els mitjans de comunicació, empreses i el gran capital que anhela l’statu quo. Certament, nosaltres en tenim ben poques, d’eines, però algunes són essencials, com la voluntat i el convenciment d’una causa justa, democràtica, i pacífica.
La voluntat majoritària d’un poble, mantinguda en el temps, com és el nostre cas, és molt difícil de tombar. Perquè ja ha penetrat en el fons del nostre imaginari. El pas previ a la independència és actuar de facto com un Estat. I això ja ha començat en la nostra percepció com a poble (i també en l’acció de la Generalitat). Això és l’autocentrament: la capacitat d’una determinada societat humana d’observar-se des de la perspectiva de si mateixa, de poder identificar els seus propis interessos col· lectius i prescindir de les visions interessades que, sobre aquesta, tinguin unes altres comunitats (definició del col·lectiu e-criteri.cat).
I, encara més. Tot i que a vegades no ens ho creiem, tenim capacitat d’anar junts. De fer acords. De caminar plegats. I aquest és i serà un element clau en els pròxims mesos. L’Estat espanyol ha intentat trencar-nos però no ho ha aconseguit.
La coneguda metàfora de la Crònica de Ramon Muntaner (1325), ho expressa nítidament: “Si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.
L’assagista suecà Joan Fuster reblava amb aquestes paraules el cronista de Peralada (Contra el nacionalisme espanyol, 1994): “Els temps canviaren, i els dinastes desaparegueren: però la veu del venerable empordanès arrelat a València no ha perdut virtualitat. Enfront la divisa “divideix i venceràs” s’aixeca la “d’uneix-te i no seràs vençut”. Això és tan vell com el món. De cara la posteritat, la seva admonició no ha perdut vigència. Val per als pobles, com valia per als reis”.
I tornant als inicis, a la comarca. I a la força de la unió. Recentment, també a l’Anoia, càrrecs electes de múltiples partits s’han aliat constituint l’Assemblea d’Electes de Catalunya (AECAT) per mostrar el seu compromís, en raó de la seva legitimitat, de representar-nos i garantir el procés democràtic i el referèndum. Una nova eina per seguir endavant en aquest camí cap a la llibertat.
I, altre cop, Raimon. “T’adones, company, que hem de sortir al carrer junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot, t’adones, amic. T’adones, company, t’adones, amic”.
Joan Requesens, Òmnium Anoia
