La llista Falciani – Pere Prat

37

Agafar els delinqüents de qualsevol manera és una temptació que tenen molts ciutadans. També jutges que posaven micròfons als locutoris de les presons. No els importava vulnerar els drets de la defensa, pensant que el fi justifica els mitjans. Altres justifiquen la tortura per obtenir informació. La por i l’instin justicier fa la resta. Qui la fa, que la pagui. Però hi ha un límit, si es vol estar en un estat democràtic, on tots els ciutadans tenen dret a ser considerats innocents fins que no es demostri el contrari. Per això és molt important la forma com es fa la instrucció, com s’obtenen les proves i com es fa el judici. No hi poden haver ‘penes del telediari’, ni judicis paral·lels als diaris. Els imputats no són delinqüents pel que diguin els mitjans de comunicació.
El govern també té temptacions dictatorials. Tenia gairebé enllestida una llei per fer escoltes a qualsevol persona sense necessitat d’autorització judicial. Afortunadament l’Agrupació de Jutges va dir que vulnerava els fonaments del dret i la mesura de moment s’ha retirat. I moltes persones i institucions s’aprofiten de la digitalització per envair la vida privada de persones, empreses i administracions per treure’n beneficis personals. Ara una informació robada, obtinguda il·legalment per un informàtic, empleat d’un banc s’ha convertit en una prova d’acusació. I Hervé Falciani, ha aconseguit que l’Audiència negués la seva extradició a Suïssa i que la Fiscal el tracti com un heroi.
Amb els noms damunt la taula, Hisenda va pensar que la millor opció era un procés de gestió tributària de control, informant els 659 contribuents que estaven a la llista. Ara diuen que eren 2.694. Justifiquen que la llista “es va depurar” perquè no tot era “complert i útil”. I se’ls envià una carta que deia “Segons les dades que consten en poder de la AEAT, obtinguts a través del departament d’Inspecció Financera i Tributària, vostè ha tingut la disponibilitat de fons situats en la/les comptes del banc HSBC Private Bank Suisse durant l’any 2005 i/o següents”. I els instava que en un termini de deu dies regularitzessin la seva situació. En cas d’obertura d’inspecció, els afectats s’haurien enfrontat a un procés penal per delicte fiscal. Però amb el procediment escollit, es regularitzava la seva situació fent una declaració complementària. Això és el que va fer la majoria, entre ells Emilio Botin. Segons dades oficials de l’Administració, arran d’aquelles actuacions s’han fet 527 inspeccions, s’han imposat 349 sancions i s’han ingressat prop de 300 milions d’euros.
Alguns ho consideren un tracte de favor. El PP, que aleshores era a l’oposició hi va donar suport. I el 2012 van fer una amnistia fiscal que reforçava el criteri i regularitzava els diners opacs i en comptes a l’estranger. Ara ‘Podemos’ diu que en cas de guanyar les eleccions publicaran les llistes dels que s’acolliren a la regularització. I el govern que potser atacaran el banc HSBC (té la llista des del 24 de maig del 2010). Tant fa la llei. Tot ‘per la causa’. Diuen que per la seguretat s’ha de renunciar a molts drets individuals. Que per evitar la corrupció s’ha de confiar en aquells que la permeten i se n’aprofiten. També en l’arbitrarietat de jutges i governants que sembla que emmotllin la llei quan els interessa. I en ministres que fan ús privilegiat d’informació i que no obren cap investigació quan algú emet informes amb sigles de serveis que tenen a les seves ordres.
A USA per engarjolar a Al Capone van utilitzar la llei. I ho feren per un delicte molt diferent al gangsterisme que tothom sabia però no podien provar. Ací les instruccions s’eternitzen. I els resultats solen ser decebedors. Els que manen en tenen prou amb l’article 26. Aquell que diu que “L’estat té el poder i les atribucions de passar-se pels c… totes les lleis del país”. Tot i així volen ser respectats i que el país sigui un referent, però no són capaços de defensar a tots els seus ciutadans. Bons o no. Perquè tots podem arribar a ser considerats dolents quan els convingui. I els criteris per fer-ho són els que interessen a qui té el poder.
Pere Prat