La joguina trencada

202

Bernat Roca

 

Fa dies vaig trobar-me un amic. Feia molt temps que no ens veiem. Estava molt canviat. Els ulls bullits, potser de dormir poc, el cabell ral i greixós. La cara amb una ganyota permanent entre ridícula i burleta. Caminava com vençut pels treballs i els dies. Anava ben vestit. Es veia que tenia diners, tot i que més endavant explicaré que tenia problemes a la feina. El vaig saludar efusivament i ens vam posar a parlar, tot recordant vells temps. Mentre jo li parlava de planetes i astres, de com ens influeixen en el caràcter, ell, de sobte, em deixa anar que la dona l’havia deixat. Em va sobtar i vaig tallar el meu habitual i cansat entusiasme, que tant irrita als altres encara que no t’ho diguin mai a la cara i facin veure que et riuen les gràcies. Ell em va explicar que un bon dia la dona s’havia fotut a fer ioga i que només parlava de xacres, de renovació cel·lular i de la vida com a camí. I que al final de tot aquest procés se’n havia anat amb un profe argentí de ioga kundalini que aguantava hores i hores fent sexe tàntric. Estava molt trist i s’havia apuntat a l’ANC per omplir el temps, i deia que allà s’hi lligava poc, però que ell no era un home de Tinder, que tot això del sexe casual i cibernètic l’havia agafat gran. Vaig tractar d’animar-lo, comentant-li que potser era el trànsit de Saturn per Capricorn o potser una oportunitat nova per reinventar-se, li vaig citar alguna frase de Nietzsche i poemes de Rilke. I per acabar allò del Claudio Naranjo que no falla mai: la cita de l’aigua que baixa per on li convé i no per on vol. Es va emprenyar molt.

Tota la meva verborrea new age l’havia encès tant que havia recuperat el semblant i la vitalitat de la joventut. Proferia insults contra el gurú argentí, contra el ioga kundalini, els xacres, Saturn i les p… cites de Rilke i Naranjo. Vaig pensar que realment l’astrologia i l’oratòria funcionaven com a teràpia, perquè havia ressuscitat un mort vivent. Aquell zombie que tenia davant ara era un esplèndid home en la crisi de la mitjana edat, però valent i coratjós. L’havia curat i vaig pensar que ja em podia considerar un terapeuta. De sobte, es va ficar a riure i a plorar com un nen petit, em va abraçar em va explicar que a la feina l’havien arraconat. Una nova cap de Madrid havia arribat feia quatre dies i deia que els havien aplicat el 155 encobert! I que jo l’havia fet despertar. I que anava a plegar, a dimitir… Tretze anys a l’empresa i un bon càrrec llançats per la borda. No el vaig poder convèncer ni recordant-li que tenia fills i hipoteca, factures per pagar. Estava disposat a tot. Independència o mort, anava cridant pel carrer. La gent se’l mirava d’una manera… Em vaig adonar que ara sí que li havia espatllat la vida. Perquè entre un divorci o estar a l’atur no hi ha color… La inestabilitat de parella és sexualment estimulant mentre que la inestabilitat laboral no fa trempar gens!