La independència de Catalunya

0

M’ha agradat la sinceritat del president Mas (després de l’emprenyamenta que va significar la gran manifestació): Nosaltres volem construir un estat, i a això ens encaminem. Una majoria de gent va demostrar el seu descontentament amb la situació, uns ho van fer sortint al carrer el passat dia 11 per conviccions nacionals, però d’altres ho van fer per la miserable crisi que ens tenalla a tots. La veritat és que Catalunya i els seus governs ja fa anys que van per aquest camí, de voler construir un estat, des del temps de Jordi Pujol, i per això s’han afanyat ha reclamar des de fa molt temps a l’Estat espanyol quantes més competències millor, al preu que sigui, i també a crear una administració pública molt gran a Catalunya, plena d’institucions singulars a l’Estat, com consells comarcals, vegueries, agència tributària catalana, trànsit català, i moltes empreses públiques o semipúbliques que ara s’estan reduint, donat el dispendi que ocasionen. Per què aquestes ànsies de creació de entitats?, doncs per assolir aquesta meta de sobirania nacional, més que no per cobrir les necessitats reals del Principat. Ha estat un objectiu dissimulat fins ara, però ha sortit a la llum com a conseqüència de la gran manifestació passada. Els líders convergents s’han sentit reforçats en aquest objectiu, la gran marea humana del dia 11 els ha legitimat i, per tant, s’ha acabat dissimular. Cal reconèixer amb honestedat que l’objectiu de sobirania nacional ha estat molt car, caríssim, però quan les vaques eren grasses es podia pagar, però ara que són flaques, el deute públic del govern català no para de pujar. De 10.000 milions a la fi de l’etapa Pujol fins els més de 45.000 milions actuals. És clar que el finançament de Catalunya era i és escàs per part de l’Estat, sobretot quan els objectius no són com els d’una autonomia de les moltes que hi ha Espanya, sinó un objectiu molt més ambiciós, que és construir un estat. Amb tot aquest raonament no vull amagar l’abundosa i generosa col·laboració de Catalunya a les arques de l’Estat, que és veritat, com és veritat la generosa col·laboració dels alemanys a la construcció d’Europa, encara que potser ara s’ho cobren d’una altra forma. Catalunya estaria millor independent potser sí, però no deixen d’estar a l’aire les conseqüències d’una ruptura amb l’estat. Sobretot perquè, no siguem innocents, França no la recolzarà, com no ho va fer en el passat més immediat, per por al tema del Rosselló i altres sentiments nacionals minoritaris que existeixen al mateix país, i Espanya tampoc, siguem realistes, i el tractat de la UE diu que n’hi ha prou amb un estat que no recolzi la secessió d’una regió d’un estat per no donar-li entrada a la UE. Estem mentalitzats per establir fronteres a l’Ebre, a Tortosa i, per descomptat, a França? No són els polítics catalans un afortunats perquè ningú o poca gent els demana comptes de la seva gestió, perquè sempre o gairebé sempre tirem pilotes fora i culpem a l’exterior dels nostres problemes? A Catalunya hi ha por, de certes persones grans que van viure el desastre de la Generalitat del 1934 a 1937, pels disbarats dels polítics catalans d’aquell moment. Sap la joventut actual que el nou partit d’Estat Català (senyera estrellada) renascut després de la seva dissolució per la creació de ERC va organitzar en plena Guerra civil un complot per assassinar Companys per acusar-lo de ser feble davant la fúria anarquista que feia i desfeia al seu albir matant gent de la burgesia i gent d’església a tort i a dret? Sap la joventut actual que un personatge sinistre com Lluís Rebertés va explicitar i cantar el complot quan aquest es va descobrir, i sap aquest jovent que crida tant, que l’esmentat senyor tot i ser un alt càrrec de aquella Generalitat, va ser assassinat a la carretera de la Rabassada pels anarquistes igual que els germans Badia, també caps de l’ordre públic de la Generalitat. Sap la joventut actual les complicacions de temes de faldilles i robatoris de lingots d’or del tresor de la República quan passaven a França, que va comportar tot aquest affaire? Aquests i més són els antecedents de l’última, efímera i dissortada república catalana dins la nostra història. Lutgard Ball Per a més informació llegiu Contra Companys, 1936, editat per la Universitat de València