La impossibilitat del possible – Pere Escolà

0

576_1272226688girona-si.jpg Ens estan volent convèncer de la impossibilitat d’aconseguir el que semblava possible. Aquell viatge a Ítaca a través del diàleg. El que millor lligava amb el tarannà i la manera de ser dels catalans. Però com dos no parlen si un no vol, s’hauran de trobar altres opcions que barregin idealisme i realisme, seny i rauxa. S’haurà de superar el pragmatisme i el possibilisme, que porten al conegut lloc de sempre. L’exigència de sacrificar els anhels d’un poble. Uns ho volen fer utilitzant el poder, les lleis i si cal la força policial i militar. Els altres amb la tossuderia del caixa o faixa. Fa anys es van esfondrar els ponts per fer possible un acord amistós i s’han encastellat les incomprensions. I ara s’hi afegeix la torrentada. Marxen corrent avall moltes il·lusions col·lectives, arrossegades pels interessos diversos de tots plegats. Els de sempre, que valoren la situació segons els convé. Els partidaris de seguir integrats a l’estat sostenen que el globus secessionista s’ha desinflat davant de l’ofec institucional i econòmic i que el final de l’aventura ja s’ha pactat discretament a tres bandes entre els governs de Madrid i Barcelona i els poders econòmics. I els independentistes expliquen que tot va segons el previst i que cal deixar passar el temps fins que, inevitablement, arribarà el referèndum per la constitució d’un nou estat d’Europa. Són dues percepcions voluntaristes, segurament poc objectives i probablement errònies. Potser sols s’estigui en una mena de treva, on els dos grans corrents confrontats mesuren les seves forces per a la batalla final pensant en la seva victòria, que tots dos donen per segura i aclaparadora. I així segueixen cegament el guió preestablert i neguen que la realitat se’ls ha descontrolat per les crisis econòmica, financera i política, que s’han superposat a la tradicional malmesa relació Catalunya-Espanya. Però aquesta tensa i llarga espera porta al ciutadà a patiments col·lectius cada vegada més grans. I no sembla que aquest sigui el camí per resoldre harmònicament la situació. La gent, estigui o no polititzada, s’està radicalitzant cada vegada més i la indignació va pujant de to. Ja està tipa de que cada vegada se’ls demani més i se’ls respecti menys. Ha pres consciència que no hi ha sortida, sinó és amb millores substancials en la reducció de l’espoli fiscal, la lluita contra la crisi i la regeneració democràtica. I exigeix als partits posicionaments i accions clares sobre aquests temes. Malgrat Catalunya estigui forçada i sotmesa -molts ciutadans se senten discriminats i vexats- i del permanent bloqueig empobridor, ja ningú ací no vol renunciar al dret a decidir, perquè el considera inalienable a qualsevol poble. Per això exigeixen que es prioritzin els objectius, es fixin les estratègies, plans i calendaris. I no entendre això portarà greus conseqüències, encara que molts polítics, intel·lectuals i classes dirigents prefereixin seguir ignorant-ho i callar, defugint l’actuació unitària que els donaria força i acceleraria els terminis. Prefereixen parlar de diversitat, potser per evitar ser encasellats en el pensament únic o potser com una defensa, davant les ulteriors reaccions polítiques. El poble vol la celebració del referèndum, esgotant totes les vies per fer-lo legal, però també exigint també la paraula si al final Espanya no ofereix una fórmula constitucional. I que s’accepti el resultat amb lleialtat. Si guanya la independència, els unionistes hauran de fer-ho perquè Catalunya s’independitzi amb els mínims costos i els màxims avantatges. I si guanya el manteniment de la integració espanyola, els secessionistes hauran d’esforçar-se per enfortir el paper de Catalunya en el conjunt de l’Estat. Encara que cadascú segueixi mantenint les pròpies conviccions. Perquè d’això se’n diu democràcia i és l’hora de fer possible el que ens volen fer veure inabastable. Pere Escolà