La immigració – Pere Escolà

50

A causa de les guerres es produeixen moltes situacions injustes. No sols pels morts i per la destrucció que es genera, sinó perquè uns pocs decideixen la ruïna de molts. Les dues darreres guerres mundials van ser terribles. Tot es resolia a canonades i trets. Però des que es va signar la pau, sempre hi ha hagut conflictes armats en un lloc o altre del planeta. Migracions massives i refugiats incòmodes. Fred, insalubritat, misèria i morts. I ara el dilema a Europa, que vol ser un model de convivència. El deure d’acollida a qui pateix i com fer-ho, en moments de retallades dels serveis socials. És com aquell pare de família que deu tot el que guanyarà en els propers dos anys i, per falta de recursos, fills a qui no cuida prou bé. I truquen a la porta uns, encara més miserables, que qüestionen les seves regles i exigeixen ser tractats com iguals. I sap que no és un ajut temporal, sinó que són persones que reivindiquen els mateixos serveis que els locals, malgrat ells nom hi hagin contribuït a pagar-los amb els seus impostos.
I Europa va fer una cimera. La seva forma de resoldre els temes més punyents pels quals no té solució. Es debat i es deixa passar el temps, com si pels afectats això fos garantia de res. La tensió de la crisi d’asil va fer que la trobada, convocada a Brussel·les per Jean-Claude Juncker, derivés en una picabaralla entre els líders de 13 països afectats (Eslovènia, Hongria, Croàcia, Romania, Bulgària, Àustria, Holanda, Luxemburg, Alemanya i Grècia, més tres que encara no són membres de la UE, Sèrbia, Macedònia, Albània). S’havien de buscar solucions pràctiques als problemes dels països en la ruta dels Balcans. Vivim “temps extraordinaris que requereixen mesures extraordinàries”, va demanar president de la Comissió, recordant als seus col·legues les obligacions dels europeus amb el dret d’asil.
Miro Cerar, primer ministre d’Eslovènia, cansat de les decisions fetes des la llunyania va advertir “La situació és molt seriosa. Si no prenem mesures concretes immediatament sobre el terreny, crec que la Unió Europea començarà a enfonsar-se”. El seu país, de dos milions d’habitants, havia rebut 60.000 immigrants en deu dies, 13.000 d’ells en una sola jornada. “És una situació insuportable. Encara controlem les nostres fronteres i intentem continuar sent humans i mostrar solidaritat, però no podrem aguantar moltes setmanes més així si no rebem ajuda”. Werner Faymann, canceller austríac, va insistir “O consolidem una Europa unida o assistirem a la lenta descomposició de la UE”.
La cimera, com gairebé sempre, es va salvar de matinada. L’acord polític va posar fi a la política de portar els refugiats al país veí sense avisar. I es va establir una compensació per augmentar les capacitats d’acollida. El camí que recorren els refugiats és llarg i calia preveure tant la destinació, com les parades intermèdies. Al començar la reunió tothom intercanviava retrets. Es criticava implícitament Alemanya, per haver obert les seves fronteres sense consultar ningú i sense pensar en les conseqüències per a la resta. I explícitament contra Grècia, el primer país de la cadena. Tothom es queixava dels seus veïns per passar-los el problema. El primer ministre grec, Alexis Tsipras va apuntar a Turquia, que no hi era. Tenen milers d’illes de fàcil accés i els seus ciutadans pateixen una situació de crisi aguda. “Acceptar més refugiats al nostre territori és un suïcidi, però un crim veure com es moren a les nostres costes”. I en la roda de premsa final Angela Merkel, la poderosa cancellera alemanya va dir “Avui es tractava d’atenuar el patiment dels refugiats que estan en ruta cap a Europa i ho hem aconseguir”. Però la pressió de refugiats només es pot contenir tornant la pau als seus llocs d’origen. I en això els reunits poc podien fer-hi.
Pere Escolà