La guerra de l’aigua

284

Darrerament, un dels temes estrella de la política local és el de la gestió de l’aigua. Quan jo acabava la llicenciatura d’Història es deia que les guerres del futur no serien pel petroli o rics minerals sinó per l’aigua. L’aigua és un compost estable format per dues molècules d’hidrogen i una d’oxigen, si és que aquests dos noms volen dir alguna cosa, que és juntament amb la llum solar la clau de volta de la vida a la terra. Si Carl Sagan va dir som pols d’estrelles és perquè l’aigua també prové del Big Bang còsmic.

Desconec profundament la xarxa d’interessos que hi ha en el tema de la gestió de l’aigua a la nostra ciutat. Entenc que l’empresa Aigües de Rigat, majoritàriament en mans d’Agbar, ha proporcionat un bon servei des de fa cent anys a la ciutat i que la fórmula mixta de gestió sembla la més equilibrada. El col·lectiu Aigua és vida demana una municipalització en nom del bé comú, tractant-se com és el cas d’un producte de primera necessitat, i molt en la línia del govern de la “gent normal”.

Es tractaria de gestionar aquest bé comú per tal que els excedents redundessin en polítiques de redistribució de riquesa i que l’aigua no fos objecte de plusvàlues sinó que la seva gestió portés a una reinversió del benefici en la ciutat. L’aigua sempre ha estat un tret distintiu de la ciutat. Tant que és ben present a l’escut heràldic, amb les armes de Barcelona i les aigües del riu Anoia, com al nom medieval Aqualata. Mossèn Joan Segura ens explica a la seva excel·lent Història d’Igualada, que mereix una reedició urgent, una bella història sobre les disputes entre Bernat de Montbui, el Monestir de Sant Cugat i els senyors d’Òdena per les aigües de l’actual rec. Un riu separa dues franges de terra, però de qui és l’aigua? Aquesta endevinalla no és fàcil de resoldre i això va dur a disputes entre el rapaç i violent Bernat de Montbui i els pagesos que vivien a la riba del riu Anoia en la banda d’Igualada.

Els enfrontaments van anar pujant de to i va ser la intervenció, diríem que entre la diplomàcia i les ardits femenines, -cosa que dic jo i no Joan Segura- de la noble Saurina de Claramunt, una enigmàtica dama del segle XIII amb un nom també relacionat amb l’aigua. El pacte entre Sant Cugat, Bernat de Montbui i Saurina garantia als habitants d’Aqualata l’accés a l’aigua, al riu de la vida, d’on tot brolla i on tot va a parar.

 

Bernat Roca