La Gran Possibilitat

0

Molta gent ens hem anat adonant que cal canviar tot l’escenari polític. Això vol dir “crear” una nova democràcia, una nova constitució, una nova forma de votar els “elegits”, que portés més representativitat i una nova manera d’actuar dels partits, que s’haurien d’emmirallar més amb els desitjos del poble. Sorprèn però que el grup de “iaio flautes”, que fins ara han defensat aquests principis, s’hagin declarats contraris als anhels de independència del nostre poble. És curiosa aquesta postura, ja que en el nou estat es podria construir des de baix tot els que ells -i tants d’altres de tots els colors- considerem imprescindibles per impedir que la crisi quedi enquistada per molts anys. El primer pas en la creació d’un nou estat és l’assemblea constitutiva que obre la porta a la llei fonamental. Aquesta constitució hauria de ser aprovada en referèndum pel poble. I quina millor ocasió per donar “el canvi” a tots plegats?. És evident doncs que darrere les seves posicions, s’hi amaga -com sempre- un altre desig també transversal: la continuació de la “Gran España”. I aquest “llast” no declarat, no és gens amb els seus desitjos d’assolir una major democràcia. Aquesta “qüestió”, no és només cosa del coŀlectiu esmentat. De fet ells són tan sols una més -quasi una anècdota dins del mar de posicions semblants- amb les que ens maregen a diari. Així ho fan la majoria dels partits polítics de casa (dels de fora, ja no sorprèn). Són posicions ampliades fins arribar als límits, que els grans mitjans de comunicació -en mans de pocs- que tot i no manifestar-se clarament -no fos que al final la truita girés i es quedessin amb “la popa en l’aire”- són la cadena de transmissió del missatge: “els mateixos de sempre, amb les mateixes eines poden crear llocs de treball, però per aconseguir-ho no s’ha de trencar res”. Només cal mirar què ha passat als PSC quan s’ha debatut el tipus de suport a la Diada, i darrere quines pancartes podien afegir-se a la manifestació de l’Onze de Setembre. No ens equivoquem, el ball de bastons hauria arribat igualment, però ha estat ara, quan s’han hagut de clarificar una mica les seves postures i deixar-se d’adjectius propis dels germans Marx. Ha estat la pressió popular qui els ha obligat a definir-se i quan s’ha evidenciat les esquerdes del seu navili. Cosa similar ha passat a CiU, encara que aquests -de moment són els qui han triat el tempus de la “batalla” i sembla que duen una estratègia més ben preparada- estan capejant el temporal amb menys danys i sense trencar la major. Ja es veurà. El resultat de la manifestació -desconegut encara en el moment d’escriure l’article- pot portar més mals tràngols que els que esperen pels qui armaren la nau en la que avui viatgem. Tota una incògnita que tan sols el temps ens desvetllarà. Tot aquest enrenou només amb l’anunci d’una mobilització de gent que vol sortir al carrer, a fer-se sentir “Catalunya, nou estat d’Europa”. Això ens dóna la mida de tot el que, amb la força de la gent, podem fer per canviar el sistema actual! Evidentment la possibilitat de fer-ho ja deixa sense discurs els que volen oposar-se als qui anhelen canviar l’estat actual de les coses. Perquè això, els catalans antics o just arribats, ja saben que no es fa amb les eines de sempre. Per “crear de nou” cal primer saber reconèixer els molts errors comesos i voler esmenar-los. Penso que fins i tot pels germans de la resta de l’estat és una oportunitat. Per a ells també seria un nou naixement. Un estat diferent, constituït per pobles més homogenis. Una gran ocasió per adequar noves lleis a les necessitats de la nova societat. No s’entén doncs, que els que diuen voler canvis de gran calat, s’oposin tan visceralment a la autodeterminació catalana (si el desig de millora és realment autèntic i profund). La possibilitat real de canvi que Catalunya vol donar, pot ser un nou “principi” per a tots. Com en el seu dia ho fou, per exemple, la Revolució francesa de 1789. Sols cal voler-ho de debò. Jaume Descarrega