La força de les idees – Pere Escolà
L

26 de juny de 2015

“Jo sóc jo i la meva circumstància”, deia Ortega i Gasset per identificar l’individu i el seu entorn familiar, social i cultural. La interrelació que modifica uns i altres a mesura. Una realitat que es teixeix permanentment. Que pren vida i s’articula a través d’aquelles persones, que amb el seu quefer es converteixen en fars i referències dels altres. Gent que il·lumina el pensament dels que els envolten. Que, tot i els seus defectes -com tots els humans- són capaços d’arrossegar voluntats, fins que les seves accions deixen de ser personals per convertir-se en una obra col·lectiva.
Això es va palesar en el traspàs de Josep Miserachs. En el recordatori del seu funeral es va escriure “Has fet camí sotjant fermes petjades i amb la força de la fe has coronat el cim”. I “Visca Catalunya Lliure!, Jesús… Jesús… Jesús…” (les darreres paraules pronunciades per Manel Carrasco i Formiguera quan va ser afusellat). Una forma de resumir les vivències d’una vida cristiana i catalanista. Ho havia begut a casa des de petit. Sempre en un entorn de lluita i resistència política. El seu oncle havia compartit moltes tribulacions de la família de Jordi Pujol, quan aquest estava tancat a Saragossa durant la dictadura. Del seu pare havia aprés a lligar acords i vertebrar fidelitats amb gent que compartia idees semblants, però també de tarannà totalment contraposat. Estimava la seva terra, descoberta en tantes excursions. Havia escoltat iniciatives i projectes familiars fets amb amics com els Dalmau. Havia estat a la falda de Mossèn Còdol. El capellà igualadí que es dedicà a l’apostolat, treballant pels seus conciutadans. Barri del Sant Crist, les Cases Barates, blocs i habitatges, els inicis del Barri de Fàtima, els jocs florals, la Revista Vida i de tantes iniciatives que no haurien pogut sortir a la llum de no disposar del seu padrinatge. Sabia quan difícil és tirar endavant projectes. Tenir ideals i ser criticat per tenir-los. I saber que sols amb tenacitat, coratge i esforç es poden aconseguir els objectius. I la seva tasca sempre es va poder fer des la serenor. Sabent guardar les formes. De la cortesia i l’educació. Però també des la fermesa. Sabent dir no, quan convenia i sabent aportar entusiasme quan calia. Personalitat. Força. Caràcter. Malgrat la dolorosa malaltia que l’aclaparava, sempre seguia pensant en nous projectes i en trobar un moment per compartir amb amics i coneguts.
Encara que Ortega no era pas un dels seus referents intel·lectuals, compartia amb ell la realitat radical de la vida humana. Aquella que apareix i neix d’un mateix. Aquella que fan els individus, però es conformen a partir dels ideals que han viscut sempre. Tot està al voltant de l’home. De l’immediat i del remot. No solament del que és físic, sinó també de l’històric i espiritual. La persona en l’escenari, on representa el paper que tothom espera. A vegades un drama. Com el que se l’ha emportant. Però també un llegat. Com el que va rebre de petit i ha sabut fer créixer i explicar. Motors i anhels. Els que compartia amb la seva família, la seva esposa i els seus fills. Il·lusions. Com la bandera que l’ha embolcallat en el seu comiat.
També un missatge per a tots. Els que l’acompanyaren. Els que discutien els seus postulats i els que no els compartien. Perquè hi ha idees que s’han fet part indestriable d’unes nissagues. Perduren a través dels temps. Estimulen el seu grup. I són motors de noves generacions. Un llegat que es perpetua cada vegada que algú agafa el relleu. Així es construeixen noves realitats amb elements antics. Aquells que caracteritzen una identitat. Les que Amin Maalouff deia que servien per encasellar, però també per servir de referència.
Pere Escolà

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta