La finca del feixista (I)

197

Jaume Singla

 

El 28 de setembre del 1936, els generals alçats en armes contra la República, consolidat un front que dividia la península en dos bàndols, es varen reunir a Salamanca per tal d’unificar el comandament dels diferents cossos d’exèrcit revoltat. La reunió va ser convocada pel general Franco que volia ser nomenat Generalísimo de los ejércitos. És a dir, ser el cap absolut dels generals feixistes. Molts dels quals eren més antics que ell en el càrrec de general i, per tant, segons els reglaments militars, tenien més “mèrits” que Franco per ser designats per al càrrec.

Després de no poques discussions –i pressions sobre els generals que no veien a Franco com el líder del “alzamiento”- fou consensuat un document elaborat pel jurista falangista José de Yanguas, que deia “en cumplimiento del acuerdo adoptado por la Junta de Defensa Nacional, se nombra Jefe del Gobierno del Estado español al Excelentísimo señor general de División don Francisco Franco Bahamonde, quien asumirá todos los Poderes del nuevo Estado, mientras dure el conflicto militar”.

Un dels generals revoltats, Guillermo Cabanellas, va votar en contra: “Ustedes no saben lo que han hecho porque no lo conocen como yo, que lo tuve a mis órdenes en África como jefe de una de las unidades de la columna a mi mando; y si, como quieren va a dársele en estos momentos España, va a creerse que es suya y no dejará que nadie le sustituya en la guerra, ni después de ella, hasta la muerte”. Com es pot veure el vell Cabanellas coneixia bé a Franco.

Entre el 28 i el 30 de setembre, el decret va estar en mans d’uns dels secretaris de confiança de Franco: el seu germà Nicolás Franco que a l’hora de fer publicar el document al Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional, li va mutilar la frase “mientras dure el conflicto militar”. Mutilació que li donava a Franco la Jefatura vitalícia de l’Estat a partir de l’1 d’octubre del 1936. Un càrrec que Franco no es va limitar a ostentar “hasta su muerte” com va pronosticar Cabanellas, sinó que el va projectar cap al futur, quan Franco va nomenar hereu “a título de Rey” a Juan Carlos de Borbón.

Franco va premiar al seu germà amb prebendes i ambaixades fins i tot va fer passar com a pròpia la filla il·legítima de Nicolás per evitar-li la vergonya pública d’una filla fora del matrimoni. Un pecat mortal en aquella Espanya en blanc i negre.

Qualsevol nomenament que no contempli data de cessament, és jurídicament nul de ple dret. Que al llarg de més de 82 anys, cap jurista espanyol hagi impugnat un decret nul promulgat en temps de guerra per una Junta de Defensa ja dissolta, demostra que Espanya s’ha convertit en la finca privada d’unes elits de caràcter feixista que no dubten, ans al contrari, en retorçar el seu propi dret per tal de tenir dominats tots els ressorts –legals i il·legals- de l’Estat.

Avui, qui continua amb l’exercici del poder per la força de les armes és l’hereu de Juan Carlos I, hereu al seu torn del general Franco que va exercir el poder despòticament durant 39 anys… que encara continua.