La filla de Descartes

48

René Descartes comença el Discurs del mètode comparant-se a un home que camina sol i a les fosques i que avança lentament vers el coneixement. El seu temps, el segle XVII, és un moment trepidant, brillant i tenebrós en el qual els avenços de la ciència es combinen amb els plecs i replecs de les ombres del Barroc i la Contrarreforma. Descartes, un dels pares de la geometria moderna i de la matemàtica, té un fons metafísic que sovint s’oculta per presentar-nos-el com un home racional, fred, ordenat, fins al punt que l’adjectiu cartesià s’empra per elogiar l’ordre i la claredat d’una exposició o d’una persona.

René havia nascut a Le Haye en Tourene, al nord de França, i va quedar orfe de mare als 13 mesos. Als vuit anys va ser ingressat en una escola jesuïta de Le Fleche. El seu pare li va posar el sobrenom de “petit filòsof ” per les preguntes que feia de ben menut. La seva vida és plena de viatges, alguns com a soldat durant la Guerra dels Trenta Anys, combats d’esgrima a hores intempestives, canvis de residència, contactes amb moviments esotèrics com els de la Rosacreu o matemàtics i astròlegs com Faulhaber o Kepler. No veiem enlloc l’home fred, acadèmic, de vida avorrida i rutinària. Més aviat un errantívol viatger, alquimista i religiós, superdotat intel·lectualment i tarannà solitari. Però l’anècdota més trista de la seva vida és la mort de la seva filla Francine, fruit de la relació íntima amb Hel·lena, una serventa d’Holanda, país on s’havia establert buscant un ambient tranquil. La nena mor en epidèmia pels volts de setembre de 1640, just quan Catalunya es revoltava contra el rei Felip IV en la Guerra dels Segadors. Més endavant, Descartes fa de testimoni de la mare en la boda amb un altre home.

Descartes va ser un home a qui de ben petit li va mancar l’afecte, la salut no el va acompanyar i just quan va trobar l’amor el va perdre. El 1641 publica les Meditacions metafísiques on demostra la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. No hi ha en el fons d’aquestes línies cap rastre d’aquell home matemàtic, tret de la lògica argumental i ordenada de les proposicions i arguments. En aquestes línies cabdals de la història de la filosofia Descartes retorna a vells temes del gnosticisme, explora la possibilitat que el món sigui obra del Dimoni per acabar, com el Siddharta de Hesse, somrient malgrat el drama humà, confiant en Déu i en la vida de nou.

Bernat Roca, professor de Filosofia i Història