La ferida – Jordi Puiggròs

67

Ahir es va commemorar el 75 aniversari de l’afusellament del president Companys. Aquests dies hem pogut veure un extraordinari documental a TV3, El viatge d’en Companys, que ens ha permès conèixer una mica més aquesta figura política de gran estima per a tots els catalans. Amb tot, més enllà de recordar els fets històrics que el van conduir a una farsa de judici i a la seva posterior execució, ha estat segurament fàcil per a la majoria de televidents trobar significatives semblances entre les particularitats polítiques d’aquell període, i les actuals. Tantes que, en un determinat moment, semblaven idèntiques. Una delicada situació política a Espanya, aversions a la monarquia com a sistema d’Estat, convulsions a Catalunya on l’independentisme guanyava a pobles i ciutats, un president independentista, clams de federalisme que no entenia ningú, una classe benestant que pressionava per salvar els seus interessos econòmics amb l’Espanya poderosa, una classe treballadora aixecada contra l’statu quo imperant, conflictes entre els polítics catalans que fins feia quatre dies semblaven de la mateixa corda…
Els orígens a tot plegat continuen essent els mateixos de sempre. La força de la imposició, com a tal, sense cap mirament, acaba per ser incompresa i finalment vençuda. Això ja passava en temps dels romans, i la història ha deixat molts més exemples. Ja fa anys que prestigiosos sociòlegs i historiadors de tot l’Estat expliquen que el gran error a Espanya ha estat la seva incapacitat absoluta per tancar les seves ferides obertes. Hi ha països que avui tenen una unitat nacional indiscutible, que en gran mesura prové d’haver fet les paus amb les seves misèries. Aquí no es va fer mai, ni en l’antiga Guerra de Successió que recordàvem l’any passat, ni en els conflictes del segle XIX, ni, òbviament, en la Guerra Civil. Altres països ho van fer, com Alemanya.
El reconegut historiador Paul Preston ha reconegut en més d’una ocasió que “hi ha moltes ferides que encara no estan tancades i la forma de tancar no és no parlant d’elles. Molts que van estar directament implicats o ho van estar durant la dictadura ara passen per absolutament demòcrates. El problema és que no s’han demanat responsabilitats per això”.
Estem en un país on una organització falangista va aconseguir fer fora de l’Audiència Nacional a un jutge com Baltasar Garzón, i ara ens la trobem intentant destruir el president de la Generalitat. Un país que posa traves a la memòria històrica dels qui mereixen justícia per dormir definitivament en pau. Un país incapaç de reconèixer el magnicidi que va cometre Franco i l’assassinat de l’únic president democràticament escollit en la història d’Europa… No ens enganyem. Ahir, Franco tenia un advocat assegut davant Artur Mas.
Espanya té una ferida oberta que no vol o no sap tancar, i que l’està podrint per dins…
Que ens agafi ben lluny quan tregui tot el pus.
@jordipuiggros67