La fe de Hawking

40

El passat 14 de març es va anunciar la mort de Stephen Hawking, aquest físic teòric, prostrat en una cadira de rodes i impedit de parla, que havia seduït amb la seva presència bona part del nostre món. La seva veu robotitzada i el seu conegut i peculiar sentit de humor l’havien convertit en una persona molt popular, capaç d’aparèixer tan aviat en unes notícies parlant d’una conferència que havia donat, com en els dibuixos animats dels Simpsons, com directament en la sèrie The Big Bang Theory, que m’entreté molts vespres.
Hawking ha estat, sobretot, un divulgador dels darrers coneixements de la física teòrica, aplegant i posant en contacte dos extrems de la mateixa, des de la física newtoniana, encarregada de les coses grans, planetes i estrelles, amb la física quàntica, que s’encarrega de les coses més petites, com són les realitats subatòmiques. L’epitafi escollit per ell mateix per a la seva tomba ha estat precisament una fórmula matemàtica, relacionada amb els forats negres.

La seva vida fou popularitzada fa uns pocs anys amb una pel·lícula, «La teoria del tot» (J.Marsh, 2014), on sobretot apareix el seu idil·li amb la seva primera esposa i amor de la seva vida, Jane, amb el despertar de la seva malaltia, l’esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda com ELA, als vint-i-dos anys. Comptant que es tracta d’una degeneració progressiva del sistema nerviós, que afecta en gran mesura el cos sencer i que la supervivència en casos declarats no passa dels cinc anys, el cas de Hawking, arribant als setanta-sis, no deixa de ser una situació meravellosa, sinó directament cosa de miracle. En aquest camp, la seva esposa hi ha tingut molt a veure, prenent la seva cura des del primer moment i polaritzant tota l’atenció en el sosteniment de la seva qualitat de vida. Si bé de Hawking són conegudes les seves afirmacions en contra de l’existència de Déu, en canvi de Jane han arribat a la premsa fins i tot les seves pregàries i la seva fe, per a poder sostenir-se en temps i situacions tan difícils; comptant-hi l’abandó per part d’ell i la reconciliació quan la relació amb la segona esposa es va acabar d’espatllar del tot. En la història d’Stephen Hawking, Jane, que va engendrar tres fills seus, pren un relleu més que important.

No obstant, no deixen de sorprendre les afirmacions de Hawking entorn de Déu, quan arriba a afirmar que ell no creu necessari postular la seva existència per a comprendre l’univers, ni tan sols la pràctica de la fe per part seva. Però convindria demanar-se de quin déu aquí parla el físic, per pronunciar aquesta afirmació amb tanta rotunditat.
De fet, no es pot creure en el déu de Hawking, un déu que res no té a veure amb el Déu de la revelació cristiana. El déu de Hawking és el déu de la creació, el que posa en marxa el funcionament de l’univers, des de l’instant inicial del Big Bang, en un moment en què, diu «Déu podia arribar a ser lliure per a decidir quines lleis donar a l’univers. Ara bé, un cop ha començat la història del temps i de l’espai, aleshores Déu queda lligat per les mateixes lleis físiques, que regeixen tot l’univers.»

Convé desenganyar-se, el déu de Hawking no és el Déu cristià, sinó tota una altra cosa, perquè es tracta del déu del deisme anglès del segle XVIII. I, en què consisteix aquest deisme? consisteix en la creença religiosa en un Déu personal, creador de l’Univers, però que no hi té, posteriorment, cap influència. Els deistes arriben a la creença en un Déu a través de la raó i les experiències personals, no a través de la fe o una revelació. El deisme es va diferenciar del teisme en el segle XVIII i va tenir molta força al Regne Unit, França i els Estats Units. La figura deista s’exemplificà especialment en la figura del Deus ex machina il·lustrat; és a dir Déu com a màquina, que apareix tan sols per resoldre el problema aparentment irresoluble de la creació del món. En aquest sentit, el concepte té més a veure amb la concepció aristotèlica del motor immòbil, primera causa, causa de totes les causes.

Així, davant d’un déu maquinal, impersonal, desconegut i llunyà, que tan sols és fruit de la necessitat d’explicació de la creació, hom no pot creure-hi, tan sols el pot acceptar o refusar, però mai dipositar-hi la fe religiosa. Es pot endevinar, doncs, que certament que aquest no és el Déu cristià, revelat en les Escriptures com a pare de Jesús de Natzaret, que ve a la història humana del temps per a redimir i salvar la família humana. El déu de Hawking és atemporal, resta fora de la història, del temps, de l’espai i de l’esdevenir dels homes. En canvi, el Déu cristià és algú que s’embruta en la creació de l’home (Gn 2,7) i que s’implica en la seva salvació, per l’esdeveniment Jesucrist, que no és altra cosa que un compromís de part de la segona persona de la Trinitat divina per a venir en socors de la raça pecadora de la humanitat. Si el déu de Hawking és un déu atemporal, en el que ell mateix no pot creure, els cristians tampoc no hi poden creure perquè aquell és de tot menys el Déu únic, que crida a la resurrecció del seu Crist. De fet, en un univers que s’assemblaria més a un acordió, que parteix del Big Bang i s’encamina al gran col·lapse del Big Crush, Déu no hi tindria res a veure, perquè es tractaria d’un primer motor immòbil aristotèlic més que no pas un ésser que vingués a donar l’essència i l’existència a tot el que és i existeix.

Hawking no creia en aquell déu perquè, de totes maneres, no s’hi pot creure. En què creia, doncs? En la comprensibilitat del cosmos i aquí rau la causa per la qual una ment tan privilegiada com la seva va acabar entrant, ni que fos una mica força bastant, en la ment de Déu; que el món sigui comprensible no deixa de ser una prova més que el seny ordenador de la creació i del cosmos te molt a veure amb el seny, la ment i la intel·ligència d’aquell que l’Escriptura diu que ha estat creat a imatge i semblança de Déu (Gn 1,27). Per aquest biaix, Hawking va experimentar, primer, l’amor de la seva esposa Jane, consagrada totalment a la seva cura. Després va rebre l’afecte de milions de persones, que endevinaven en la constància i la penetració científica de l’univers per part d’aquell físic teòric, prostrat en el més absolut dels handicaps, un motiu per a l’admiració i la perseverança; entestat en descobrir, entendre i explicar un món que no deixa de presentar els seus misteris, a fi de comptes, comprensibles per a les ments que volen trobar un sentit a l’existència en tota la seva complexitat, també la més miserable.

Tal i com deia Hawking als seus fills, després de tot el que havia estudiat, escrit i comunicat: «el cosmos no seria res si no fos perquè és la llar de la gent que estimem i que ens estima». De fet, podia molt ben dir, com Einstein, que «la seva dona tenia un bon físic», encara que, en aparença, fos tan desastrós. Ara, però, «ja contempla aquella veritat que mentre vivia en aquest món va creure.»

Jordi Castellet i Sala, teòleg