Surt de casa vestida de grana, lila o ocre, o bé tota negra com una escultura impossible feta d’obsidiana. Empolainada i regada de fragàncies embriagadores, és com una flor que esclata amb el dia i s’amaga en la nit. Pot portar barret, una cua llarga o el cabell al vent. Trepitja fort com si anés a menjar-se el món. Ella és la dona imprevisible. Té la capacitat de passar desapercebuda tot fent-se veure. És com una tigressa enmig d’un safari ple de caçadors armats amb rifles de plàstic. Res se li escapa, però sembla que res li importi.
Quan riu és generosa com la terra, quan camina és lleugera com l’aire, quan mira encén el cor com el foc i quan està trista es dissol com l’aigua. Tant se val. Libre te quiero, libre te quiero. No va néixer per viure en gàbies d’or tot i que no sap passar sense la plata ni es conforma amb el bronze. La seva feminitat flueix, com el riu d’Heràclit, a través dels segles, mal que li peses a Simone de Beauvoir.
Li han cantat els poetes i l’han enyorada amb nostàlgia els mariners d’aigua dolça i salada. Podria passejar mig nua per la platja amb elegància, com si fos una passarel·la de moda, lliscant com un encanteri. Ha estat cortesana a Versalles i sacerdotessa a Babilònia, musa a París i esposa de Crist a Judea. És l’etern femení, que tot ho inspira, del qual tot surt i on tot retorna. Els antics la van conèixer com Lilit, Ixtar o Astarté. Els grecs l’anomenaren Afrodita i els romans li digueren Venus. És a voltes l’estel del matí o l’estrella vespertina, lluminària de les albades i les nits amoroses, en les quals una calor humida llisca pels cossos i la pell transpira mentre la natura conspira. Ulisses restà als seus braços i li digué Circe a cau d’orella. Tesseu la conegué com Ariadna tot i abandonar-la a Naxos on la recollí Dionís, el déu embriac i lúcid per sa follia. També va ser ella qui va guiar Dant vers els inferns on va il·luminar-se fins a fer-se immortal. És la dona imprevisible i inabastable. Camarón li cantava a ella quan evocava Samara, reina de la moreria, en baixar a la font a buscar aigua. Rosa María, Rosa María si tú me quisieras que feliz sería, cuanto más lejos está el santo más grande es la devoción… L’etern femení ens impulsa cap allò elevat.
