La dignitat no està en venda

0

La corrupció no para. Els insults i les mentides ho emplenen tot. Les misèries d’aquesta Espanya, que diuen que també és nostra, semblen ser només de Catalunya, malgrat els Gürtel, Barcenas, Urdangarín, Blanco i tants altres. I ara que ens ha caigut la bena dels ulls, hem descobert que no estàvem en un oasi sinó a la cova d’Ali Babà, plena de lladres. La dignitat, que hauria de ser consubstancial a la persona, comporta respecte, amb independència de com se sigui. Però com deia Immanuel Kant “en el regne interior tot té o un preu o una dignitat. El que té preu, pot ser substituït per alguna cosa equivalent, però tot allò que no es pot quantificar té dignitat”. I tots aquests corruptes d’ara, se l’han venuda per guanyar diners i conservar títols i càrrecs. Per això es va perdent el respecte dels que tenen preu, encara que sigui alt. I cada vegada es tolera menys que intentin dissimular i seguir bellugant-se, com si res hagués passat, per aquesta societat que fins ara semblava que els perdonés tot el que feien, perquè els continuaven votant. L’afany d’aquesta gent per tenir i per aparentar només és una disfressa. No amaga ni el seu egoisme, ni el poc valor i la baixa autoestima que tenen d’ells mateixos. Per això no en tenen mai prou. El tenir se’ls menja. Creuen que així se’ls respectarà més. Però sols reben l’adulació dels que són com ells i dels que cerquen part del que ells han acumulat. Sigui poder o diners. I van caient en un pou sense fons, ple de porqueria, de misèries i d’enveges, on sempre han d’estar a l’aguait, per defensar-se dels que són com ells. I sense límits en aquest afany embogit per ser “algú” -no se sap exactament davant de qui- es queden amb els deliris, fantasies i quimeres que són la trampa que els porta fins a la delinqüència. I les paraules “èxit” que utilitzen per embolcallar-ho, els tanca la porta del respecte. Malviuen sense cap altra ideologia que la del màxim benefici -en una oligarquia mimada i consentida- i han generat uns problemes que ara ningú sap com resoldre. Perquè encara cerquen solucions equivocant-se amb les eines. Aquesta crisi no s’arregla amb reformes laborals, ni retallades, ni tampoc ajudant a una banca que ha convertit els seus clients en morosos sospitosos. Es farà amb ètica, transparència, llibertat i justícia. Amb la discreció, la feina ben feta i el reconeixement, que sols es guanyen els que fan el que els toca, sense vantar-se d’acompliments. Amb regeneració i dignitat. Amb la millora personal, únic camí per fer que millori el món que ens envolta. Perquè la culpa no és dels altres, sinó de les nostres flaqueses. Perquè, quan arribaran les eleccions, tornaran a demanar-nos el vot els mateixos de sempre. Aquells que volen seguir vivint a la nostra esquena. I caldrà una resposta. Estem en moments de canvi. Ho hem vist a Itàlia, on un còmic, que la gent s’ha pres seriosament, ha dit veritats que l’han catapultat a l’èxit electoral. I no ha canviat el missatge en assolir-lo. També ací, cada vegada hi ha més gent que considera que no tot té un preu i exigeix respecte a un poder que hauria d’estar al nostre servei, però que sols s’usa per treure’n profit. Per això, gent com Stéphane Hessel, un home digne, mort fa poc, passats els 90 anys, encara encoratjava a indignar-se i a lluitar. O com el filòsof Compte-Sponville que afirmava que “la dignitat i el respecte de l’ésser humà no són un medi, sinó un fi. Obliguen.”. I si volem reclamar tant l’una com l’altre, recordem que són uns atributs que ni es venen ni es compren. Només s’han de defensar. Pere Escolà