En els anys d’universitat, vaig assistir a les classes que impartia el professor Antoni Jutglar sobre l’evolució històrica d’Occident. Segons ell, en tota la història de la humanitat només hi havia hagut dues autèntiques revolucions, les que han fet canviar els paràmetres de les relacions socials. La primera revolució –deia– va ser la del Neolític, el pas d’una societat depredadora – de caçadors– a una de productora d’agricultors i ramaders. El cultiu de les terres va comportar l’establiment en ciutats fixes i aquestes varen originar les classes socials i amb elles l’aparició del poder, que comportava, d’una banda, l’explotació de l’home per l’home i per l’altra, la pèrdua total de llibertat: l’esclavitud.
Aquest sistema es va mantenir durant molts segles. En realitat no es va subvertir fins que la Revolució Francesa va proclamar uns principis tan “revolucionaris” com la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, recollits després en la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Aquí rau la base de la democràcia; i la democràcia és, al seu torn, condició “sine qua non” per a la convivència pacífica en la societat. No vol dir això que s’apliquessin immediatament i arreu, però almenys marcaven el camí perquè les persones recuperessin la dignitat perduda. En ells es basaven la majoria de movimernts socials dels segles XIX i XX.
Però de la mateixa manera que durant molts anys es va avançar en el reconeixement dels drets humans, també hi ha hagut períodes de retrocés, especialment en les dictadures del segle XX que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després d’aquella tragèdia, que va provocar centenars de milions de morts, els organismes internacionals es proposaren que mai més es pogués repetir un fet així. Aquests propòsits varen ser recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada solemnement per l’ONU el 1948.
Sembla, però, que aquesta voluntat s’estigui convertint en paper mullat. Les guerres actuals són les més sanguinàries de la història; les víctimes civils, les més nombroses; als que busquen refugi se’ls tracta com a delinqüents; a molts països creix de manera alarmant el suport als partits xenòfobs, que ja veuen possibilitats d’assolir el poder a través de les urnes; hi ha un rearmament general i una radicalització de les posicions que fan témer que també aquell “mai més” sigui una utopia. Sens dubte, la victòria del discurs prepotent i barroer de Donald Trump tensarà encara més la situació. Caldrà veure com actua, però si fa el que ha dit, pot ser un greu perill per a la pau i la convivència. Es tornen a dibuixar dos pols de poder que regiran el món: la Rússia de Putin i els Estats Units de Trump. I enmig, Europa cada cop més dèbil i impotent. La democràcia s’allunya.
Josep M. Carreras
