Un article de
Veuanoia

La cuinera catalana – Jordi Fernández Gené
L

27 de març de 2015

És un llibre que es publicà el 1851, posteriorment se’n van fer diferents edicions, una el 1914 i una altra el 1982. Aquest llibre forma part del centenar llarg que hem col·leccionat al llarg del temps d’art culinari. El motiu d’aquest article no és altre que fer un reconeixement a tots aquells cuiners anònims (cuiners casolans al marge de Realities) que darrere la barra de molts bars i fondes, en silenci i dedicant moltes hores, han servit taules i satisfet molts estómacs amb els nostres productes, destacava el periodista Pau Arenyós en el Periódico de Catalunya i no l’espectacle patètic que a través de Twitter i Facebook inunden la xarxa amb milers de receptes on la immediatesa i la posada en escena és l’únic objectiu, substituint aquest l’element clau de tota cuina, que no és altre que la paciència i moltes hores de feina.
A Catalunya, des de fa molts anys, hem tingut exceŀlents divulgadors de la gastronomia. Faig menció expressa sobretot a un dels més coneguts, parlo d’Ignasi Domenech La Teca que va passar a formar part de l’art culinari per milers de llars catalanes. Altres obres seves El arte del coctelero Europeo (1931) o La nueva y elegante cocina española i Las nuevas conservas y dulces, (1923). També vull fer menció un altre llibret molt popular anomenat Carmencita o la buena cocinera de Dª Carmen J.Carpinell, i un altre també molt conegut: La cuina catalana (1923) amb la portada il·lustrada per Opisso. Hem de remarcar autors posteriors com Nestor Luján, que amb Las nuevas recetas (1970) i pròleg de Juan Perucho, formaven part de l’extens coneixement d’aquest autor. També no puc deixar de recordar el nostre Manuel Vázquez Montalbán, culé i gran comensal de moltes taules, i sense oblidar a Josep Pla amb un dels seus llibres El que hem menjat, (1981), amb fotografies de Català Roca. Ens introdueix a través de la nostra gastronomia i el nostre paisatge les aromes , sabors i olors de la mar i la terra.
D’en Josep Pla recordaré sempre un breu relat que en el seu llibre Coses vistes (1925) plasmà amb la seva riquesa lingüística i reproduí una escena de taula que a continuació rememoro als lectors de La Veu: “A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un bon arròs o la meitat d’una llebre i amb aquest amic tan savi no hi ha manera de renyir. El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades , per començar mengeu un rovelló o un pinatell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella d’angelet dels que aguanten la cadira de la Mare de Déu”.

EL TUBO
De l’Empordà passem a l’Anoia, on vull recordar aquell petit bar ubicat en el passatge del Forn. Fou obert l’any 1952 amb el nom de ”El Tubo” avui desaparegut. El fundà Joan Marcet Mas i la seva muller Maria Manyoses. Fou posteriorment quan Isidre López, natural de Soria, es casà amb la filla M. Àngels Marcet, l’any 1965 i que amb un tracte familiar van estar vint-i-set anys al davant d’aquest petit bar de menjars casolans. Les tapes de callos foren servides per la cuinera Sra. Sebastiana que treballà vuit anys i posteriorment per la Sra. Màxima, veïna del barri de Montserrat, deu anys més. Amb llargues jornades i sacrifici van fer d’aquest petit bar un lloc de culte per les tapes de callos.
Jordi Fernández Gené

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta