La cruesa de l’exili: visita a Marta Rovira

139

Enric Conill
Cap de llista d’ERC a Igualada

 

Quan el meu pare m’explicava que milers de republicans catalans i espanyols van haver d’emigrar cap a l’exili perquè eren perseguits pel règim franquista mai m’hagués pogut imaginar que dilluns passat aniria a Suïssa a visitar, un 6 de maig de l’any 2019, a una exiliada política. La veritat és que costa assimilar-ho i, sobretot, costa encara més entendre-ho.

Vaig anar a veure a la Marta Rovira a Ginebra i vaig trobar una dona forta, molt forta. La secretària general d’ERC va haver d’exiliar-se davant l’imminent empresonament per haver posat les urnes el dia 1 d’octubre. En aquell moment la seva vida va fer un tomb absolut deixant-ho tot per poder seguir sent i sentir-se lliure. És d’una duresa extrema perquè no només és a centenars de quilòmetres dels seus amics, família i entorn. L’exili no només és anar a un altre país sinó que és haver d’abandonar forçosament allò que t’estimes sense saber quan podràs tornar. Quan podràs tornar a viure al costat de la gent que t’estimes, del teu poble, sentir les olors que t’acompanyaven diàriament, veure els teus veïns, anar a comprar a les botigues on sempre ho feies o veure aquells racons de país que t’estimes i que et fan sentir a casa. En definitiva, durant les hores que vaig estar amb la Marta vaig intentar fer-me’n a la idea, posar-me al seu lloc durant almenys una estona, i em va semblar d’una duresa i complexitat gegantina. Ens explicava com inevitablement ha canviat també la vida de la seva filla, l’Agnès, i del seu marit, el Raül, que s’han traslladat a viure a Ginebra. La ignomínia i la baixesa humana d’aquells que han condemnat a desenes de persones innocents, pacífiques i de titàniques conviccions democràtiques a ser empresonats o a l’exili és humanament incomprensible. És pèrfid, d’una buidor d’esperit i d’ànima que em fa sentir inequívocament que estic al bàndol correcte: al de la llibertat.

Després de veure la Marta em qüestiono amb encara més força qui és capaç d’exercir de botxí amb la fredor i cinisme amb la que ho fa tant el poder judicial com el policial i el polític. Companys i companyes del PSC, de C’s i del PP que han compartit hores amb la Marta o amb qualsevol dels altres empresonats o exiliats i que ara o festegen el patiment o bé exerceixen un silenci còmplice per por a perdre vots. Quina llàstima.

Però malgrat tot, la Marta és una dona molt forta. Mostrava enteresa, serenor i per fortuna de tots nosaltres conserva intacta la seva visió política i estratègica. Té clar que la seva situació és una etapa del recorregut que estem fent com a país i que malgrat pagar un preu molt alt a nivell personal segurament és un preu que s’ha de pagar per desemmascarar un estat d’unes mancances democràtiques ingents. Vam parlar extensament sobre Igualada i em va demanar que us digués, a tots, que us troba a faltar. Em va posar molts deures per tal de dur a terme polítiques republicanes també a la nostra ciutat a través dels nostres valors: llibertat, igualtat i fraternitat. I també em va demanar que seguíssim treballant per fer avançar la ciutat i sobretot per millorar la vida dels nostres veïns i veïnes. Més enllà del projecte que nosaltres defensem per a Igualada, també ens toca dir alt i clar que som i serem al costat dels presos polítics i exiliats. Els igualadins no som aliens a la repressió de l’estat, a la llima de drets i llibertats que estem patint i, per tant, al moment polític d’importància històrica que ens ha tocat viure. No acceptarem de cap de les maneres cap silenci còmplice, cap fugida d’estudi, cap dubte davant la cruesa de la presó o de l’exili que pateixen els nostres legítims i innocents representants públics. Perquè senzillament entenem la democràcia com a un sistema de llibertats en el qual el respecte i la tolerància és la base fonamental de la nostra societat. A l’acomiadar-nos amb la Marta li vaig dir “farem tot allò que puguem, i una mica més, perquè aviat pugueu tornar”. Fem-ho!