La corbata – Pere Prat

46

Quan Joan Goytisolo anava a recollir el Premi Cervantes va escollir una vella corbata, oblidada en un calaix durant més de trenta cinc anys. Volia que la vestimenta reforcés el que volia expressar. El gest precís per una actitud, valenta, decidida i compromesa. Pensava que el seu prestigi i la seva edat li permetria referir-se sense embuts a la realitat sociopolítica del moment. I va buscar el contrast amb el luxe del paranimf de la Universitat d’Alcalà d’Henares i les moltes personalitats que assistiren a l’acte, encapçalades pels reis. I en les primeres frases els va dir “sí Podemos”. Segurament per això l’han volgut desacreditar. Així l’aristocràtic Alfonso Ussia, va escriure l’endemà que “no era el lloc per vestir-se de marró, ni per lluir una corbata molt mal triada”. També Juan Manuel Prada “odia Espanya no per nacionalista, sinó per ser amic dels moros”.
Però el guardonat, ni va ser descortès, ni odia Espanya. Va demostrar un afecte que va molt més enllà de les formes. Va destriar els que aspiren a triomfar escrivint i els que assumeixen un compromís íntim amb els que escriuen. Com es podria fer en qualsevol altra activitat. La convicció i no l’obligació. Fer-les per sentir-se remunerat per la feina feta i no pagat per obligació salarial. Va reconèixer que hi va haver un temps en què ell mateix buscava la fama i ser notícia, fins adonar-se que els reconeixements externs no són res, al costat de la satisfacció que dóna saber que s’han fet les coses de la millor manera possible. “La verdadera obra d’art no té presses”. La paciència, la pulcritud i el gust pel detall, són elements que diferencien una treball fet amb amor, del executat per força.
També va sorprendre a l’auditori parlant dels nacionalismes. Va citar Carlos Fuentes per manifestar-se partidari d’una sola nacionalitat. La cervantina. O sigui pel damunt de les mesquineses identitàries. Volia quedar-se en l’essència de les persones i el seu dret a ser diferent, a viure en llibertat. La vida està en les arrels, però també en el present i en el futur, que s’ha de construir. Per això no cal posar-se més motxilles a l’esquena. Més val cercar la convivència. Saber compartir projectes i obligacions, sense imposicions que només limiten l’individu.
I seguint amb el model cervantí, que havia escollit com a fil conductor de les seves reflexions, va proposar que en lloc de desenterrar “els seus pobres ossos”, de cara al turisme, que l’Estat fes una tasca divulgativa dels episodis més interessants de l’autor i de la seva obra. És a dir, quedar-se més en el fons que en les formes. Anar a cercar l’essència, per a tal de resoldre els problemes i no ajornar-los i deixar-los per més endavant, sabent que aleshores la solució serà més difícil. Un toc ben sonor contra les polítiques culturals d’aparador i propaganda que s’estan fent ara.
I per acabar va palesar el seu concepte de rebel·lió. Com un nou Quixot que ha de lluitar contra la l injustícia, la corrupció i la desigualtat social. Tan se val que avui hi hagi qui vegi anacrònica la imatge d’un cavaller errant, que confon els molins amb gegants i “la reixa de Melilla amb encantats castells amb ponts llevadissos i torres emmerletades”. I va acabar dient “Els contaminats pel nostre primer escriptor, no ens resignem a la injustícia”. No era només una frase de cloenda, sinó un inici per l’anhelada regeneració política. Un horitzó potent en un país de volada curta, on els que passen per intel·lectuals, no són res més que incultes personatges, que ni tan sols saben escoltar el mestre. Ni tan sols com ho feia Sancho Panza.
És molt gratificant escoltar a qui encara és capaç de dir el que pensa, en temps d’estomacs agraïts i de fidelitats comprades. Qui no té por quan tants s’espanten de xocs de trens. Que algú es mostri tan distant amb el poder. És un consol i una esperança que es reivindiquin les pròpies idees. Un model per a tots els que, des del seu lloc, volen ser conseqüents amb sí mateixos. No tot s’acaba posant-se una corbata vella. Però per alguna cosa es comença.
Pere Prat