La contínua cerca de la llibertat

0
CDE11025.jpg

La lluita per les llibertats ve de lluny. Durant gairebé tot el segle XV va haver-hi una pugna contra el poder absolut dels reis, que sols pensaven en els seus interessos i en expandir els seus reialmes. Aquesta història, tan important per als catalans -i que es desenvolupava en indrets propers i coneguts- tradicionalment s’ha explicat per enaltir la unitat d’Espanya, quan fonamentalment només era l’expressió de l’afany de ser del nostre poble. Aleshores Catalunya travessava una crisi econòmica, política i social sense precedents. La pesta negra havia causat danys irreparables deixant la població reduïda a quasi un terç. Les terres es despoblaven i els camps quedaven erms. Es passava gana, però es lluitava per reduir les prestacions feudals. Les revoltes sovintejaven. Entre el 1381 i 1383 s’havia produït el crac de la banca barcelonina i el mercat de valors se n’havia anat a Gènova, que així desplaçava a la Ciutat Comtal del lideratge mediterrani. La moneda s’havia devaluat, els preus havien caigut, les indústries tèxtils tancaven i creixia l’atur. A les Corts Catalanes hi havia dos grans grups. La “Busca”, que agrupava les classes populars i la “Biga” que representava els interessos dels que havien creat l’imperi marítim i comercial. La seva feina era moderar el poder absolut del rei, aprovar lleis i ajudar a la governabilitat del país. Joan, de la família de Trastàmara, va néixer a Medina del Campo el 1398. Era el fill de Ferran d’Aquitània i Leonor Urraca de Castella. El petit de set germans. Un d’ells, Alfons el Magnànim, era rei d’Aragó. Però vivia a Nàpols i l’havia nomenar el seu lloctinent ací. Estava casat amb la reina Blanca de Navarra i era rei consort d’aquelles terres. Les seves arrels el portaren a guerres amb Castella amb resultats desastrosos. En morir la seva esposa, la reina, el 1441 s’apodera del reialme impedint que ho fes el seu primogènit, Carles, príncep de Viana, que era a qui li corresponia. Per reforçar allà la seva influència el 1445 es torna a casar amb la Joana Enríquez i Fernandez de Cordoba, filla de l’Almirall de Castella. El 1458 esdevé rei d’Aragó en morir el seu germà sense fills (la resta de germans ja havien mort). Però ha de cedir Catalunya a Carles de Viana. El 13 de maig del 1460 pare i fill es troben a Igualada. El rei volia aparentar una reconciliació. El 12 de març de 1461 Carles entra apoteòsicament a Barcelona aclamat pel poble. El 21 de juny les Corts Catalanes, reunides a Vilafranca del Penedès, fan acceptar a Joan II que sigui la Generalitat qui governi i que el príncep en sigui lloctinent perpetu (una de les condicions era que el rei els havia de demanar permís per entrar a Catalunya). Però el 23 de setembre Carles moria a Barcelona, probablement enverinat. El monarca, encegat pel poder, sembla que no va a dubtar en fer matar el seu propi fill. El febrer de 1462 va esclatar la revolta dels pagesos de remença. Per no perdre la guerra el rei s’alia amb Lluís XI de França i amb el compte Gastò IV de Foix. Els ha de cedir el Rosselló i la Cerdanya i el Regne de Navarra per garantir els 200.000 escuts que necessitava per la campanya. I per reforçar-se encara més fa casar el seu fill Ferran amb la seva neboda, Isabel de Castella, a Valladolid el 1469. Després de diverses batalles -una d’elles molt important a Calaf- es signa el Tractat de Pedralbes de 1472. Es recuperen els territoris cedits a França i es mantenen les Corts Catalanes. A la mort de Joan, a Barcelona als 82 anys, accedeix al tron el seu fill Ferran, anomenat el Catòlic. Comença la convivència dels regnes de Castella i Aragó i el Principat. A Navarra regna Leonor, germanastre de Ferran i cosina d’Isabel, i Boabdil ho fa a Granada. I la història segueix. Per a molts, Carles de Viana és un desconegut, però va ser un símbol de justícia i llibertat, sacrificat pel poder que no es detura davant res. Hi ha molt per conèixer. I no sempre és com ens han explicat. Pere Escolà