La conjunció dels astres

98

Diuen que, en alguns cercles de la vida social catalana de cigars cars i tacons alts, es parla d’Igualada. De cop i volta, en algunes llars dels barris cars de Barcelona, o al Vallès bon vivant, el nom de la ciutat i de la “capital de l’Anoia” ha aparegut sovint enmig de les tertúlies de tarda, aquelles en què habitualment es busca algú qui criticar, en veu baixa, discretament. Diuen que, mentre ressonen els sorolls tènues de les peces de porcellana, entre tasses, teteres blanques, culleretes de plata i recurrents voltes al cafè, es pregunten per un espai desconegut, que alguns endevinen a situar, passada la boira, més enllà del túnel del Bruc, un lloc que, per decennis va semblar voler amagar-se del món, no fos que ves a saber qui i per què, ens prengués allò que, ben vist, no hem tingut mai.

Els costa entendre-ho. No perceben les raons del per què, en tan poc temps, Igualada ha marcat una passada tan ràpida, com un truc de màgia d’aquells que, per més que mires les mans del mag, sempre netes i sense sospites fàcils, ens mantenen per sempre més en el misteri. Potser no hi ha truc.

Però no ho saben.

Catalunya ha estat històricament un país on els que manaven de debò, els que marcaven el ritme de la història recent, necessàriament havien de guanyar-se un lloc entre les cadires més preuades de les cases amb més renom de la capital, o en els clubs més privats. Habitual en els de dretes, més altius sempre, però també els d’esquerres. A Macià o Companys els va costar molt fer-se un lloc, ells que eren “de comarques”. Van ser dels primers, i no pas els últims, conqueridors nouvinguts a la gran Barcelona, ciutat centralista com les que més. En això s’assembla molt a totes les capitals.

En un tres i no res, la Igualada compta amb una diputada a Madrid, dues conselleres al Govern de la Generalitat -una més, de fet- i un imminent president de la Diputació. Cap més lloc del país, fora de Barcelona, ha tingut quelcom així. Mai en la història, sigui quin sigui el seu volum d’habitants. Un caprici dels astres, alineats per un desig amagat i murri del cel? Fa temps que a Igualada es mouen coses. Fa temps que els que pensen que encara remenen les cireres continuen donant lliçons caducades i pasturant per diaris i tertúlies tot fent el ridícul.

Però no ho saben.

Fa temps que noves generacions, preparades, inquietes, desinhibides, atrevides i amb una envejable tenacitat han sabut trobar un forat on treballar i crear nous formats de vida per una ciutat que era a la planta baixa del purgatori.

I ho saben.

En aquesta reflexió hi trobareu gran part de les raons per poder entendre per què, per exemple, aquesta és una ciutat on s’hi fan sempre tantes coses, incapaç d’aturar-se un cap de setmana. No és cosa ni de l’Ajuntament, ni de l’alcalde, ni dels uns, ni dels altres. És el resultat d’una punyetera rebel·lió contra l’ostracisme. L’Alba, la Carol, l’Àngels i en Marc són el reflex polític d’això. I, creieu-me, no són els únics. Al costat, i en molts àmbits més, hi ha molta, molta gent.

Igualada viu una revolució. I és cosa de tots acompanyar-la i creure-nos-la per sortir-hi guanyant com mai s’ha guanyat res en aquesta ciutat. Una collonuda i benvinguda revolució que no ha fet més que començar.

Cuidem-la.

Jordi Puiggròs