La Catedral de Notre-Dame d’Strasbourg, un dels grans exponents de l’arquitectura i escultura gòtica de tot França

141

Carmel·la Planell

Venint de l’estació, des de la rue du Dome, se’t permet assolir uns primers perfils laterals de la majestuosa catedral d’Strasbourg, especialment pel que fa a la seva nau principal i al seu sorprenent sistema de sòlids contraforts així com les fantàstiques perforacions que dibuixen les seves grans vidrieres policromades; amb tot, però, el que més s’imposa davant dels teus ulls és la notable i esvelta alçària de la seva única torre.

Emperò, si hi ha una mirada impactant d’aquest meravellós santuari del gòtic -aixecat en diferents períodes (entre 1277 i 1439) aquesta és la que obtens venint de la plaça Gutemberg cap a la rue Mercière, una bellíssim carrer d’origen medieval que avui et regala pintorescs edificis a banda i banda del seu camí de vianants. Gairebé que no cal parar-hi atenció quan, molt abans de desembocar a la Plaça de la Catedral, vas descobrint la immensa majestuositat d’aquest edifici del qual fàcilment endevines les lleugeres i harmonioses proporcions de la seva portada a més del verticalisme de la torre que suporta un esplèndid pinacle. Ara bé, observant atentament tot l’esquelet, i en el seu conjunt, allò que et permet descobrir quelcom realment extraordinari d’aquest edifici és la dinàmica plasticitat de tot el complex amb una decoració minuciosament perforada, com si es tractés d’un sorprenent -i molt laboriós- preciós encaix.

Malgrat algunes modificacions posteriors, la façana principal, que gairebé arriba als 70 metres d’altura i a uns 50 d’ample, forma part del primer període de la construcció, amb la qual s’hi comparteix la torre del campanar, de 140 m d’alçada, tan excel·lent i agosarat amb la seva base octogonal sobre la qual s’hi imposa el pinacle; una obra projectada a principis del segle XV per l’arquitecte Ulrich de Ensignen per a ser emplaçada a l’esquerra d’aquesta façana, i servint al seu torn de sustentació d’una agulla piramidal formada per altres nombrosos i minúsculs pinacles. I, mantenint-te en posició frontal a l’edifici, és del tot inexcusable de contemplar amb detall l’abundant decoració d’escultures de signe iconogràfic que es concentren gairebé de forma compacta sobre els tres portals repartits entre les pròpies portes i els respectius timpans.

Tanmateix, potser no impressiona tant l’observació del seu interior si es té en compte la grandiositat de tot el conjunt arquitectònic exterior. La nau central respecta el perímetre de la planta d’una antiga església romànica, circumstància que justifica la seva insòlita amplària. De dins estant, al marge d’unes meravelloses vidrieres i mosaics a les seves extremitats, en cap cas no pots passar per alt tres elements: d’una banda, i just a l’entrar, el seu meravellós orgue setcentista; més endavant, cap a la meitat de la nau, i com recolzat a una columna treu el cap la delicada silueta escultural i arquitectònica del púlpit; finalment, el rellotge astronòmic que sobresurt al lateral dret de la nau apunta a ser una de les més representatives incorporacions de motius del Renaixement que es proposaven integrar la ciència i la tècnica a l’univers de l’espiritualitat. Van ser diversos els artistes que van contribuir a la construcció d’aquesta complexa estructura summament alimentada d’informacions astronòmiques i passos humans representats per una modesta successió d’autòmats que tenien per missió anunciar les hores i els dies. De retruc, sensacional és veure la mort -presentada per un esquelet- a la qual se li concedeix repicar el còmput de les hores mentre que els quarts d’hora sonen al pas d’una figura que representen les edats de l’home; i, al migdia del rellotge, són els apòstols els que desfilen davant Crist; qui no només els beneeix a ells sinó que sembla beneir a tots els fidels que concorren aquesta seu.