La cara del poble – Rafael Moya

0

Ertzaintza-diputado-PP-San-Sebastian_EDIIMA20130408_0775_4.jpg A la televisió parlen de l’escrache. Mentre l’inteŀlectual de la caverna mediàtica li retreu que molesti als seus amics polítics, l’Ada Colau el mira amb cara severa. En un altre món millor o en una altra vida, a l’inteŀlectual l’haurien pres per boig. Molestar? Molestar a qui? Sembla que al polític de vestit de ratlles li molesta que li posin papers a la bústia. Què s’han cregut aquests mamarratxos? Que paguin els seus deutes! Però, que s’han cregut aquesta xusma? I l’Ada el mira amb la cara que posaria el poble, una cara ampla i seriosa, una cara dolguda i sorpresa. L’Ada pensa en la seva xusma, pensa en aquells milers de llàgrimes de persones desesperades i de nens que no comprenen per què ploren els seus pares i de gent gran que no entenen que han fet malament. l’Ada com el poble és ingenu i com un nen no entén per què li piquen sense motius. Recordo llavors l’Ada quan va ser al congrés a presentar la ILP (Iniciativa Legislativa Popular). El congrés, on resideix la sobirania del poble, però on mai la trobem. Sorprenia veure una samarreta verda entre tant vestit negre. En comptes de presentar l’Ada, haurien d’haver presentat el poble. Sí senyories, aquesta persona amb la samarreta verda amb el pentinat una mica descuidat i cara ampla és algú del poble, sí, mireu-la bé, perquè poques vegades veiem el poble per aquí. I els escarabats negres murmurarien, has vist quina pinta té? Jo me l’esperava d’una altra manera, no sé, més elegant, no? Perquè els polítics no són poble, ells no saben que els envasos de lleixiu són de color groc, que els dilluns són tristos i que els divendres alegres. Ells no van al bar de la cantonada, ni a la biblioteca del barri, ni al centre cívic, ni a la colla castellera, ni tan sols saben que els carros del supermercat van amb un euro. Ells no ploren en sales d’urgència, ni parlen amb el company de l’habitació de l’hospital, ni mai es queden sense la targeta del metro, ni saben que al microones no s’hi pot posar paper d’alumini. Ells no mengen entrepans a la platja, ni després es canvien el banyador al cotxe, ni els diuen als seus fills que el regal serà per l’aniversari. Ells no saben que el contenidor de color blau és per al cartró, ni els fa mal l’esquena del seient de l’avió. Ells no passen la ITV dels seus cotxes, ni saben que existeixen hotels sense mini bar. És més, jo juraria que molts no saben que existeix el poble, perquè ells no són el poble, són polítics. Apago la televisió. Rafael Moya