El sistema judicial espanyol és digne de guió, guió de tronada pel·lícula, de típica espanyolada d’aquelles on la màxima expressió intel·lectual rau, sí o sí, en fer sortir pit i cul i deixar-se anar en malsonants i paraulotes. El reialme dels Borbó ha convertit el poder judicial en arma política. Territori on els seus membres baronívols i donívols de suposada responsabilitat i independència administren justícia en nom del monarca i no pas del poble. Parcialitat doncs d’una judicatura sotmesa i dependent no només de rei sinó al servei del govern de torn. Diuen ells, els espanyols, a la seva carta magna, que la justícia emana del poble, sí, curiosa emanació quan pel mig hi ha un Príncep sobirà, un Tribunal Constitucional, un Tribunal Suprem, una Audiència Nacional i uns Tribunals Superiors de Justícia tots ells polititzats i quina imparcialitat l‘entelarà el Dionís servit en un discret sopar a la llum de la lluna. Parcialitat quin alè put a vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques, a espionatge, a assetjament, a investigar i imputar polítics i civils de nacionalitat catalana per voler canviar d’Estat. Put a ruda cabruna. De fet el Regne actual que ens turmenta i malmet és un Estat tomany, demofòbic, acultural, pro tortura animal, racista i capdavanter a occident en violència masclista i fracàs escolar. Administració política on no hi ha dubte que el model de justícia que imparteix avui en la seva suposada democràcia, on la separació de poders no existeix, és la continuïtat del patró judicial aplicat per l’anterior règim militar del criminal general Franco amb tribunals d’encobriment i complicitat que feien ús de lleis, sí, sí, de lleis, regles i normes de colpistes de poca lletra i molt garrot. Lleis de delinqüents -i eren legals!- fetes per perseguir i sotmetre al vençut, a l’opositor, al republicà i quines sentencies polítiques i farses judicials mai no han estat derogades, ni reparat en mal i moral als familiars de les víctimes. Som davant un principi de continuïtat. Eren lleis pilars com ho són avui les redactades a mida de l’espanyolisme barroer, aplicades quirúrgicament i amb fervor religiós, pels fills néts i fans del franquisme per seguir combatent idees, conceptes, opinions, parlaments democràtics, estelades i sotmetre una cultura i una llengua que odien a mort. Lleis amb redacció castellana i definicions manipulades pels membres de la RAE adreçades als de toga perruca i birret. Lleis que s’usen per a retallar drets socials, laborals, per a conculcar la llibertat d’expressió i per mantenir a clenxa els pensaments d’independència dels catalans i l’ànsia secular de llibertat.
Som davant una maquinària d’Estat que crea motllos per garantir-se uns resultats determinats en la labor final dels seus òrgans jurisdiccionals: magistrats, jutges i fiscals. Poder judicial que no fa altre cosa que administrar una justícia que es cou a les clavegueres de l’Estat, no pas al cor del poble. Inconstitucionalitat pura de poders fàctics, fastigosos. Els mateixos poders encoberts que van fer que al País Basc es covés l’ou de la serp. Una serp de sang que tant bon rèdit els ha donat i dóna als hereus polítics ideològics i administratius dels que van provocar la guerra fratricida entre diferents regions i pobles de la península ibèrica i a casa nostra nova operació bèl·lica contra els països catalans i l’Aran. I què podem esperar d’un regne mafiós i tafurer on al tauler de palau els peons malden per evitar l’escac al rei i que es faci neteja d’una noblesa que vol mantenir sigui com sigui luxe, pisos, roba, menges, majordoms, perruqueres i barjaules. Elits conservadores quina zona de confort creix forjant en el si de les societats, enzes d’establia. Babaus que incapaços de llegir un llibre o de formar pensament i opinió pròpia baden distrets amb la televisió del cor, merdetes, loteries, toros, futbol, quinieles i punyetes.
No en va la vocació de Castella per crispar les diferents opcions ideològiques existents a l’Estat i contribuir així a desestabilitzar el sistema polític fent d’aquest un esperpèntic circ on la xarlotada qüestiona constantment l’existència i pervivència d’aquelles cultes nacions originàries annexionades. Amb el desequilibri premeditat els de dalt aconsegueixen divorci enfrontament i incomprensió entre els de baix afavorint el desordre territorial controlat i comandat des de la seu central.
Avui aquests soldats de l’escaquer espanyol formats en un ideari nacionalista més que dubtós ja que no tenen ni idees ni nació, actuen sota paraigua dels partits monàrquics i les seves fundacions mentors. Han sortit de l’armari i ja no amaguen filies fòbies tendències i carnet. Tothom hi pot posar cullerada per decantar una balança trucada en origen. I davant aquest panorama únic al món civilitzat també els humils ciutadans podem passar a interpel·lar-los en creuar-nos pel carrer o coincidir amb ells a l’adroguer de la cantonada, a les andanes de rodalies, fent fila per entrar a teatre, al telesella de Baqueira, comprant pa al forn de Cabrianes o palplantats al MNAC admirant les pintures romàniques de Santa Maria de Sixena. Demanar-los sobre conxorxes ministerials i connivències amb partits de Madrid, sobre sentències polítiques, sobre ordres de detenció a càrrecs electes, assetjament a jutges democràtics per díscols. No crec ens girin la cara, alguns magistrats fins i tot entenen el català, són educats, i atendran aquells comentaris que un ciutadà amb elegància i respecte els hi presenti. Comentar-los sobre el perquè el seu ofici discrimina la llengua pròpia i natural del Principat, per què obliguen a tots els actors de la sala a expressar-se en una llengua per a molts política i que en situacions d’estrès judicial es fa incòmoda. No tots som eminències ni tenim facilitat per a les llengües. Vaja el mateix que li passa a la judicatura espanyola, només amb capacitat intel·lectual per a una.
Manel Ramoneda
