Junts i pagar el beure? – Manel Ramoneda

40

El procés reconstituent que se segueix a Catalunya amb el redactat d’una Llei de Fonament i Constitució d’Estat vindrà a substituir la Carta Magna monàrquica espanyola i de continuïtat del règim franquista. De fet els catalans ja teníem Constitucions de molt i molt abans que el concepte i marca Espanya prengués forma al segle XIX. La Corona Castellana no és fins el 1812 que es dota d’una Constitució, la primera de sa vida; redactada per donar forma a la idea d’Estat nació que es covava de temps enrere en els antres de maldat i perversió d’un regne que acostumat a aconseguir guanys i territoris per la força de l’espoli el robatori i l’ocupació com més artificiosament creixia més s’accentuava en el seu sí la diversitat ètnica, social i cultural. I com que no es pot desfer la noció de pertinença i d’identitat nacional d’un dia per l’altre calia doncs trobar una solució al somni de pàtria i llengua única per fer comú allò que no ho era pas. Vaja, o tocats de l’ala o pràctiques de genocidi. I de tant bé que ho van saber fer -excel·lència i alçada intel·lectual marca de la casa- l’invent polític ompliria rambles i torrents removent budells i excrements. Des d’aquell sant Josep en que pariren l’estel, fins a set vegades s’han hagut de constituir com a espanyols; i, sense aprendre dels errats del passat, mai s’adonaran que imposar un nació narcòtic de vulgar uniformitat, empobreix, divideix i repugna. Inútils o obtusos? Tan fa, no tenen remei. Per als catalans aquest ens polític creat per funcionaris és un llast polític econòmic i administratiu que cal evitar i deixar anar. No debades la monarquia espanyola, de tots els règims planetaris del sistema solar, és la que més territoris naturals s’han independitzat d’ella. Alguna cosa -o moltes?- hauran fet malament perquè es desfessin les plurals Espanyes, oi?. Aprofito per fer un incís i comentar d’en Perú; un d’aquests molts països ultratjats per Castella i afectats per la barbàrie de la conquesta i sotmesos a nova i malaltissa doctrina i a un idioma supositori per substitutori. Ah! i de pas els hi poliren l’or. Lladres. L’exemple més clar de l’aniquilament el personifica clarament un trempat peruà de doble nacionalitat -que encara no ha paït que en Pizarro signés amb c trencada- i que duu el nom tant poc incaic i manco andí de Jorge Mario Pedro. Fet Nobel per uns que es feien el suec i fet Marquès -orgull de la marca- pel seu gran amic, rei d’escapades, safaris i ovaris. Com sabem, l’home, peruà de soca-rel ni el pèl, res té a veure amb les ètnies originals d’aquell país sud-americà, incapaç com ha estat d’aprendre cap de les llengües distintives, i distingides per natives, dels seus compatriotes. I per molt reconegut expert en lletra no és res més que un producte de la vulgaritat colonial, ver apàtrida, retro-alimentat per les castes funcionarials d’allí i les oligarquies i els vividors de la FAES d’aquí que, fent el joc a la castellanització del somni borbònic, fan desaparèixer arreu i sense escrúpols un patrimoni de la humanitat com és la diversitat lingüística. Recentment des de Lima m’han fet arribar uns treballs etnogràfics, editats pel Ministeri de Cultura, no adreçats al turisme de corre-cuita ni al col·lecciona-països, sinó a l’estudiós al curiós a l’interessat. En ells s’hi poden veure formes de fer, sentir i del parlar que ha perviscut fins els nostres dies. Evident s’hi entreveuen els devastadors efectes de desgavell de la intromissió causada per la colonització militar política administrativa religiosa i funcionarial aliena al modus vivendi dels pobles originaris. Filmació d’un altre continent i comportament i on podem escoltar quètxua (subtitulat al castellà), llengua que a mi em va remetre a l’èuscar. No cal dir que poso els documentals a disposició de qualsevol entitat que els vulgui valorar i projectar aquí a casa nostra. Són una finestra a l’altre món i un testimoni més del fracàs polític expansiu d’un imperi, el castellà, que de la inflació destructiva i invasiva passà a la contracció que els està retornant al forat negre d’on va sorgir el nefast invent. El col·lapse està servit i és insostenible. Que el model giri al voltant d’una capital tòtem els obliga a que tot sigui uni-. Absurditat encegadora, fàbrica d’intolerància i egocentrisme. És el mateix que pretendre la preeminència idiomàtica, discriminar per qüestió de llengua i explotar econòmicament altres terres. Així d’una generació a l’altre es va covant l’odi al diferent i s’inculca en el subconscient de qui es creu superior un racisme latent quina variant n’és la catalanofòbia.
I deixant de banda el ‘modèlic’ resultat marca Espanya a les actuals Amèriques, només cal veure aquí a la península com han construït totes les infraestructures radials per fer que de l’estació-mare «MadridCapital» tot l’alt funcionariat hereditari allà centralitzat pugui anar ja sigui per autovia de franc o amb la gegantina dotació de Tren d’Alta Velocitat -«ÀU» pagat i mantingut per nosaltres- vers estació-destí «PuèbloDeNuestrosPàdres» i «VàmosAlaPlàia». Estacions i andanes de turista de boina i cassola. Ni de lluny invertir preveient rendibilitat a curt mitjà o llarg termini, res. Ni calcular amortització de l’obra, res. Ni pagar ells el manteniment d’unes vies i autovies infrautilitzades, res. Perquè es clar seria impensable per a un estadista neurofòbic fatxenda i prepotent que s’unissin pel principi de rendiment i de bon ús del diner públic i interès general, els molls i ports dels Països Catalans directament amb el comerç de veritat, el privat i particular, el turisme internacional de plaer i de creuer o establíssim lligams directes amb places també marítimes i geo-estratègiques com Baskònia, Portugal, Galiza, Gibraltar o amb el nostres territoris germans, els occitans i els de València i Alacant, actius, productius, creatius i instructius. Ens volen, junts?…serà per pagar-los beure, viatges i deute.
Manel Ramoneda